La fauna d’una passejada dominical.    6 de març

S’asoma el sol per darrere el campanar i isc al balcó a veure si fa frescoreta. El vent és fluix i el cabet em diu de fer una passejada, però les cames i els turmells li responen : -josep, no!, que després el queixes dels peus. Però, mira per on, el cervell guanya la lluita i comencem a caminar. A les primeres, sent “parrupar” i em trobe amb una tòrtora que vola al meu costat, d’arbre en arbre fins que el soroll d’un cotxe fa que la perda de vista. Continue el meu camí i el vent augmenta de força i es fa “pudent” (no per l’olor) i els dits de la mà es gelen. Els arbres estan sense fulles i els nius dels arbres són fàcils de distingir (em veig un parell). Passe pel costat d’un bancal de bresquilleres, ja en plena florida, on un parell de conills, silenciosos sense “esgüellar” es queden mirant-me i continuen fent el seu camí. De colp i volta, sent “belar”(beee!!), “escatainar” (coc-coc) i “grunyir”  (nyic-nyic). Darrere d’uns arbres i unes valles veig un parell de cabres, un xotet, tres gallines i dos porcs de pell negra que em fan pensar si seran “pakistanís”. Abandone la zona ombria i camine buscant el sol, vora riu, i sent “xiricar”  (xiu-xiu), em veig un pardalet que va pegant botes per damunt les brosses, disculpeu el meu desconeixement, em sembla un teuladí. Però un revol sorollòs fa que em gire cap els xops del riu i veig un vol de 5 gavines (estrany soroll “ric-ric“). Gavines (pardals marins) al riu Albaida? Tindrà algo que veure el canvi climàtic? No ho se. La passejada deixa la zona humida i entra a la “city” on hi ha troballes de les mascotes dels humans : les cagerades. Ací veig un gat prenint el sol ( no fa “ni mèu“) i un gos amb la seua “ama”, el qual em fa un parell de”lladrucs” fins que l‘ama li pega un estiró a la corretja i calla de fer “bub-bub”.  No deu ser el de les cagerades perquè la xica porta una bosseta en la mà i agafa la merda del gos. S’acaba la passejada, el rellotge de la panxa no fa “tic-tac”, tot el contrari, parla i em diu “tinc fam”. Arribem a casa, un mosset mentre mirem la partida de frontó de pilota basca (espectacular els germans merino, retegi i el jove irribarria. Mentre escric empat a 20 i van a 22) i a seguir amb la lectura del llibre de M. Haddon i descobrir qui ha matat el gos de la veïna , “el curiòs incident del gos a mitjanit“

                                                                              3 de març: 

ha eixit un dia emboirat i gelat. Tots els plans s’han quedat en el calaix. M’acoste al bar a fer-me un calentet i xerrar un poc. El del bar ens diu: us prepare un esmorzaret? què voleu? sense pensar-ho dic en veu alta : “bollà farcida amb alltendroli, salat i aspencat”, què us pareix? la gent del mostrador em mira en cara de dir : 

què dius? sóc un emigrant i ací es veu que no tenen els nostres costums.

Mireu, vos conte : quan plou i fa fred, al meu poble quedem la colla d’amics i mengem “bollos”. Sí, són les coques de dacsa, minxos torrats o coques escaldades.

Els ingredients són 4 gotets de farina (si pot ser mesclada de blat i dacsa), 4 gotets d’aigua, un raget d’oli d’oliva i un pessic de sal. Posem a bullir l’aigua, l’oli i la sal. Quan bull, apaguem el foc i tirem la farina, removent la mescla. Ho travem del perol i ho pastem amb cura perquè crema. Fem boletes i ho aplanem de forma rodona i damunt la torradora ja calenta (amb un raget d’oli) fins que estiguen daurats pels dos costats.

I què són eixes altres paraules rares, alltendroli, salat i aspencat?

jajaja, la primera és que amb alls tendres de temporada fem l’all-i-oli,

la segona, el salat és, per exemple,  la tonyina, les anxoves, la moixama,

la tercera, és la vostra pericana.

Tot acompanyat de vi del terreny

De categoria mundial. Anem allà!! i per “anant fent boca” us trauré cacaus, tramussos i adobat

Ens posem a la feina. 

Rrriiiinnng! sona el despertador; fotre!! de colp i volta, s’acaba el meu salat(redéu amb l’anxova) i coent (del alltendroli) somni.

29 de febrer : 

més de “quatre-vingt-dix” anys té l’home del monyo blanc i ulleres sentat a la cadira. Mira expectant la treta del jugador de llargues. Si es fixeu, en la fotografia, la pilota es veu per dalt de la carena, pel mig del carrer. La foto ix hui en el diari “levante-emv” en un article que parla sobre el joc de llargues a la província de València del periodista Alberto Soldado.

Potser no el declaren “personatge del segle XX”, i  passarà a ser una persona anònima, un espill sense veu de la realitat social, i com diu el cineasta xilé Patricio Guzman : un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies. Ací ho deixe (recuperem la nostra memòria) amb tot el respecte i admiració;

però durant un segle de vida (li falta poc)  ocorren altres tipus d’esdeveniments com :

1.- va nàixer en una Espanya monàrquica (Alfonso XIII) i viu en una Espanya monàrquica (Felipe VI). Passant per dues dictadures (Primo de Rivera i Franco) i una República on per primera vegada la dona espanyola va poder exercir el dret al vot en unes eleccions generals

2.- ha viscut una guerra civil, fam i molta emigració al llarg del segle XX (a les amèriques-anys 20-, a l’alger-anys 50-, a França i Alemanya- anys 60-) i ara,segle XXI, a la Comunitat Europea, per part dels joves, en busca d’oportunitats i treball

3.- 9 papes de Roma l’han observat,

4.- d’anar a peu, a volar com els pardals (avió i coets espacials)

5.- de mirar al cel per a veure quin oratge farà (previsió mirant vents o fent les cabanyoles) a imatges del meteosat (satèl·lit meteorològic)

6.- de lluitar per la terra (cereals, vinya, oli, entre altres) a fer horta tot l’any amb els hivernacles  i el gota a gota.

7.-i acabe, de veure una partida de pilota plantat a estar sentat en una cadira veient com fan la treta

petit homenatge al “ti parran”

12 de febrer :

Al meu poble diuen “fa una ventolera de por”. Per aquestes terres blanques, parlen “d’aire”. La discussió entre aire i vent està clara :

-aire, fluid gasós que està escampat al voltant de la terra i serveix per a respirar i fer la combustió;

- vent, l’aire en moviment degut a causes naturals i sobretot a la variació de temperatura entre les diferents capes de l’atmosfera. Ausiàs March deia...foll és aquell qui’l vent fermar volia... Si l’aire es posa artificialment en moviment és un instrument de vent

Però, aquest matí, he escoltat a un llaurador “aire a la balla(d)ora”. Arribem a la biblioteca i escorcollem entre refranyers, cançoners, dansa(d)es i ens trobem amb el següent:

1.- refranyer, es refereix a les persones indecises; o que el vent és molest com “quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps”,

2.- dansa, Angelita Ros és una balla(d)ora, oriünda de La Font de la Figuera, i afillada a Algemesí que porta eixe nom artístic.