Les xarxes socials les carrega el dimoni i tanta immediatesa no deu ser gens bona. Respira i pensa abans de comentar res. La gent més salvatge va malparlar contra el suposat repartiment de vestimenta usada per als pobres palmers per part del cuiner José Andrés que va estar repartint “ropa vieja” a les víctimes del volcà “Cumbre Vieja” de La Palma. No estem parlant de roba, estem parlant de les sobres del menjar. Menjar d’aprofitament.

Fa uns dies aquesta recepta es va convertir en protagonista de l’actualitat sense menjar-s’ho no beure-s’ho. Massa ignorància. Les sobres o com diuen en les Canàries “ropas viejas”.

Les nostres sobres, allò que queda d’un menjar, és com la “ropa vieja” de les illes. Sucar els aliments el màxim possible, el “santo y seña” de la cuina domèstica. Les sobres es recalfen, es banyen, es piquen per fer un plat nou. Sopes, truites, menestres, pastissets, croquetes, entrepans són alguns dels mètodes per aprofitar les sobres. Per exemple, les sobres del pa dur serveixen per a fer sopa d’all, llesques amb ou “torrijas”,etc. Ara es parla d’economia  circular i sostenible el que per als nostres majors era la quotidianitat del dia a dia. Les eines de la cuina passaven de pares a fills (o mare a filles), les sabates als germans menuts, la roba descosida s’apedaçava.

“De les sobres, es fan les obres” significa que cal no dedicar a obres sinó allò que no necessitem per a les coses de cada dia; “La sobra d’ahir, falta fa hui”, vol dir que si deixen perdre coses perquè n’hi ha abundància, sols vindre un dia que es necessiten i no es tenen.

Diuen i conten els llibres sobre la recepta de la “ropa vieja”  que una dona sevillana (Maria Rosa Calvillo) la va inventar al segle XVIII al apuntar-la en el seu llibre “Libro de apuntaciones de guisos y dulces”. Era un clàssic de les sobres (tomaques i pebreres/pimentons). Deia així “ se pone azeyte a freir y luego que umea bien se le echa un poco de pimiento Colorado y un agito (sic) y en estando frito uno y otro se saca y se echa a reogar el pimiento berde (sic) y en estando se echa el tomate y como la mitad de la porcion de tomate de sebolla (sic) picada menuda, se maja el pimiento y ajo frito, qulantro (sic), cominos y unos granos de pimienta y despues se echa la carne fianbre (sic) y se deja con poco caldo”.

La “ropa vieja” no té clar el seu origen, però sembla que es pot remuntar a la cuina sefardí (jueus), la “adafina” (bullit de cigrons elaborat amb carn de corder) de l’Edat Medieval que de la península passa a les illes Canàries i d’allí va pegar el bot al Carib, on és un plat icònic.