Arribem a l’entrada del camí i una barrera ens impedeix el pas. Sistema automatitzat de control d’accés de vehicles. I ara què fem? Teniu que cridar per telèfon i us donaran uns números més el coixinet del teclat del telèfon mòbil (pin) i la barrera s’obrirà màgicament. El Carrascar de la Font Roja és un parc natural. Esperant la resposta de la tecnologia, fem temps i visitem unes catacumbes, galeries subterrànies plenes de criptes dotades d’una arquitectura moderna i funcional que al mateix temps gaudeixen d’il·luminació i ventilació, de l’únic “camp sant” civil en la península ibèrica (cementeri).
L’actual cementeri d’Alcoi, començat el 1877, en substituïa un altre del 1812. Aquest era el primer que es construïa després de l’abolició el 1784 dels cementeris parroquials. El cementeri d’Alcoi, com a espai patrimonial, és un dels més extraordinaris del món. És una ciutat subterrània dels morts. El cementeri d'Alcoi conté peces Eclèctiques i Modernistes. Les galeries reben els noms de Sant Antoni, San Fabián i San Sever. Tres sants que donen la benvinguda a unes galeries subterrànies úniques entre els cementeris civils d'Espanya.
La raó per la qual es van construir aquests passatges no és clara. Possiblement la complicada orografia de la zona va ser una vegada més determinant per a aprofitar els desnivells de terreny i es van idear aquestes túnels subterranis.
Com deia Dante en la “Divina Comèdia” “abandoneu tota esperança aquells que entreu ací”.
Ara vaig a expressar la meua (modesta) opinió personal sobre els premis literaris (no confondre amb altres premis).
Ja ho deia el Quixot quan visita la casa del Cavaller del Verd Gavan (gipó, peça de vestir que cobreix el tronc des dels muscles fins la cintura, cenyida i ajustada al cos, amb mànegues) “procure vuesa merced llevar el segundo premio, que el primero siempre lleva el favor o la gran calidad de la persona; el segundo se le lleva la mera justícia; y el tercero viene a ser segundo, y el primero, a estar cuenta, serà el tercero”.
Tinc clar que els premis literaris tenen molta influència i orienten els gustos i les compres dels lectors i són una ferramenta de promoció lectora “ocasional” i que multipliquen per 10 les vendes i, no sempre, la literatura premiada és de dolenta qualitat. Però, eixe fet, no em lleva que “dubte” de les decisions dels jurats (subjectivitat) on sol aparèixer l’amiguisme i els interessos comercials. Tots dos tenen poc a veure amb la literatura, sols amb el negoci editorial i em fa pensar que ja esta donats abans de concedir-se. Però això no ve d’ara, és tan antic com la mateixa literatura. Per exemple, la tragèdia grega tenia guardons per a reconèixer els millors autors (500 a.C.). Cada vegada hi ha més premis i són com una loteria que atrau al públic lector, però una loteria on l’atzar està “emmanillat”. Els premiats solen ser obres inèdites (al menys a Espanya) amb pseudònim d’autors ja catalogats en la mateixa editorial que concedeix el premi o és un autor “pispat” a una altra editorial. Està clar que “la pela és la pela” i ja ho deia un editor fa molts anys “cómo no voy a decidir yo a quién le doy 50 millones de pesetas”.
Això té un nom : “picardia comercial”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada