En la comarca de l’Horta, al poble d’Alaquàs, hi ha “el garrofer del bovalar”, elegit com a candidat del concurs “Arbre de l’Any” organitzat per “Boscos sense Fronteres”. És un garrofer caragolat amb la soca buida per dins de més de 400 anys amb 9 metres d’alçada i 12 metres de capça (copa) diàmetre...
... la setmana havia estat molt ventada. Estem a setembre. El fort vent de ponent havia tombat els pals de la llum i el poble estava a fosques. Diuen i conten que el que guarda, sempre troba i vam encendre el cresol per poder anar a la cort (quadra). Aparellar l’animal. Vam posar les morralles i les albardes als animals. Col·loquem el bast (albarda curta; sella-seient- de càrrega, en llatí vulgar) a “Pardet”, un matxo de pèl bru i color castany per poder posar-li l’arganell damunt i poder portar la posterior càrrega. Després, posem la sària a “Mallorquina”, una burra balear de color negre marronós amb espais blancs/grisos (ulls i ventre) amb el quemenjar, la botija d’aigua, la bóta de vi recta de pell de cabra plena de vi giró (garnatxa), 3 cabassos de llata, els cordells de fil de cànem, l’agulla saquera i els sacs d’arpillera (teixit gruixut i lligat de plana de cànem o jute) o d’espart. La canya d’espolsar (tallada en lluna vella, minva, quan la lluna dibuixa una “C” al cel) la dúiem en la mà com un bastó o vara. A llom de “Mallorquina” (la burra), com el millor equilibrista del món, “Fosca”, un rateret valencià. En terrenys secans i trencats (geografia) com el nostre, el matxo i la burra s’adapten millor que altres cavalleries. També, tot i a que dir-ho, són més resistents per portar tragí al llom. Abans de rompre el dia, tota la família, estem pel camí de ferradura anant cap la partida del Garroferal. La intenció es arreplegar-les abans que vagen els lladres, sobretot, quan té bon preu. La garrofa, enguany, té un bon preu. Deixem les coses en “el parador”, és el garrofer més gran que fa bona ombra per poder dinar i fer la beca(d)eta de migdia. Els bancals són escalonats i extrets (foies), hi ha que començar de dalt per avall. Els animals, els lliguem a un altre garrofer. Tenen bona ombra. A la nit, quan arribem a casa, encara ens quedarà la pesada. Els sacs de garrofes es pesen entre dos homes que subjecten una barra i un pesador que amb la romana ens dirà les arroves (quilos)....
*preu de la garrofa : setembre 2020, 0,70 €/kg.; setembre 1978, 50 pts./kg. *
Vida de llaurador valencià. Recordar per no oblidar.
Els animals van ser les primeres víctimes de les noves màquines agràries (tractor) i de la globalització. Després, la víctima ha sigut el propi llaurador. Oficis perduts, mots perduts i oblidats. Com diuen unes locucions i refranys dels repobladors mallorquins: “ésser com els ases d’Artà, que en veure el bast ja suen” (malfaener), “a qui no vol sella, Deú li dóna bast” (qui no es conforma, té més tribulacions-aflicció de l’ànim, dolor moral-), “no és tan dolent s’ase que no meresca un bast nou” (ho diu algú quan li proposen casar-se amb una persona vídua).
Abans de continuar parlant del garrofer, tres parèntesis ():
1) per al nous cuiners “covidaires_19”. La morralla, en singular, és un conjunt de peixos menuts per fer un bon fumet (caldo); però, les morralles, en plural, és el conjunt de corretges que s’acomoden al cap d’un animal de cavalleria. Les morralles van unides a la brida i el mos;
2), el “matxo”, castellanisme, cal dir mul, és un mascle híbrid de cavall i burra (somera) o d’ase (burro) i egua. La burra (castellanisme) és la femella de l’ase, cal dir, somera;
3) jove (els majors ja ho saben), no puges molt amunt del garrofer perquè “t’asclaràs”.
Disculpeu als diccionaris i enciclopèdies perquè les seues definicions poden sonar a masclisme incorrecte.
El garrofer : caigut en l’oblit, un altre arbre “marginal”. El garrofer és un arbre molt resistent amb unes arrels molt fondes. A més a més, també el podem considerar com un arbre autòcton i, per tant, arrelat en les nostres comarques, com l’altre arbre marginal: la figuera. Diuen i conten els especialistes investigadors que al tindre les seues arrels profundes, és una espècie amb gran capacitat per adaptar-se a qualsevol clima i potser una eina de resistència a la desertització (per exemple, Austràlia o Perú). El garrofer és un arbre majestuós de fulla perenne i branques desplegades que cauen fien a terra. El seu tronc és gruixut, aspre i color marró rogenc. Si no vaig errat, crec que és un arbre mascle (sense fruït), femení (amb fruït) i/o hermafrodita (s’autopolinitza) perquè les seues flors poden ser femenines, masculines i de les dos. La garrofa, el seu fruit, és com un llegum llarg, que penja de les branques, té una textura pareguda al cuir i és de color marró. El fruit (garrofí) conté llavors dures i quan està madur cau de l’arbre sense obrir-se. Segons un llibre escrit per un frare (Miquel Agustí) sobre l’agricultura, allà pels anys de l’expulsió morisca (1617), el garrofer no es pot sembrar perquè sinó no donarà fruit, s’ha de plantar jove (febrer i novembre), molt fondo en terra sorrenca i es pot empeltar sobre prunera o ametler. Hui el garrofer pareix més un arbre ornamental (jardineria), però més enllà , del seu fruit s’obtenen nombrosos beneficis que van més enllà dels seus usos tradicionals. Aliment humà, bestiar (ric en proteïnes, sucres). Actualment, la garrofa, a banda de fer pinso, s’extrau farina altament energètica (sense gluten). D’eixa farina, es fa pa per a celíacs, com té un gust semblant a la xocolata, es fa servir com aromatitzant, com a substitut del cacau en rebosteria, fer cervesa, substitut del café o fer el licor “herbes mallorquines”. La farina també es recomana en casos de diarrea, gastritis i vòmits i el garrofí s’empra com a laxant. No cal oblidar-se de la fusta de garrofer, molt apreciada per fer mànecs, emprada pels luthiers per fer dolçaines (Montaverner) o mobles (Sud-Amèrica).
Els saurins fan les varetes, per buscar/marcar aigua, del garrofer, perquè és una llenya “molt elèctrica, atrau llamps”.
El garrofer, per tot el que us he comentat, és un arbre popular en la nostra cultura popular i si no, mireu la frase feta “guanyar-se les garrofes”(saber guanyar-se la vida). Altres expressions fan referència a l’economia agrícola : “al juliol, la garrofa es posa de dol i el raïm també en vol” (fer-se negra).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada