1)Per què els humans ens encabotem en voler canviar el món? No ens donem conte que estem de pas? No ens donem conte que som els únics éssers vius que hem transformat la vida de la terra?
2)La vida no és cap camí de roses i així i tot, per què posem punxes i pedres en eixe camí?
Modestament pense que això diu molt poc de nosaltres. Estem passant una llarga quarantena que deu servir-mos per aprendre una nova lliçó de la vida. No devem ni podem impedir seguir caminant pel mateix camí de la vida a la gent que té pensaments i idees diferents a les nostres i els tenim que ajudar a alçar-se o llevar-se les punxes quan algú cau (resiliència, germanor, solidaritat, empatia). El temps passa per a tots i allò que en un moment sembla etern, realment mai ho és, de forma que cadascú ha d’anar acoblant-se a la realitat de la vida.
Durant la lectura del llibre, m’anote un parell de recomanacions lectores que ens fa Javier Cercas per a quan acabem de llegir el seu relat real.
El primer llibre recomanat està escrit per Primo Levi i es titula “Si esto es un hombre”; el segon llibre és d’Albert Camus “La peste”.
Malgrat ser llibres escrits fa més de setanta anys (1947) són Molt, Molt Recomanables i de plena actualitat: extrema dreta i pandèmia (coronavirus o covid-19).
1)“El impostor” conta la història d’un sindicalista espanyol Enric Marco Batlle. Enric fa falsificar informació per fer-se passar com supervivent dels camps de concentració nazi durant la II Guerra Mundial. J.Cercas durant 5 anys fa una exhaustiva investigació sobre la vida d’Enric que també es fa fer passar per antifranquista i antifeixista. Ací teniu una fascinant novel·la sense ficció però plena de ficció. La ficció no la posa Javier Cercas, la posa Enric Marco, un enigmàtic personatge nonagenari. Veritats, mentides, falsedats, autoengany, conformisme, afecte. Molt Recomanable.
2)“Si esto es un hombre” forma part d’una trilogia que Primo Levi va dedicar als camps d’extermini nazis. Primo (24 anys) era químic quan el va capturar la milícia feixista a Itàlia i amb un “convoy”(un tren de 12 vagons amb 650 persones) el van portar a Auschwitz (Buna-Monowitz i Birkenau) fins una gran porta i damunt un cartell/rètol il·luminat
“Arbeit Macht Frei” = el treball ens fa lliures.
Un apunt: del seu vagó, sols 4 persones van tornar a casa (el vagó més afortunat).
La idea d’escriure li va sorgir durant els dies d’horror, atrocitats i monstruositats que va viure en eixe camp d’extermini perquè ningú se les creuria i també perquè per als sobrevivents, com ell, recordar és un deure per no oblidar, i sobretot, que el món ho oblide, perquè la seua experiència en els “lager” no fa ser un accident. Allí ningú pensa en el demà, l’única preocupació és sobreviure, com per exemple el dia on el SS els mira de front i d’esquena i decideix la sort de cadascú depenent del costat on els col·loca : si estaves a la seua dreta, vida; si estaves a la seua esquerre, mort. O els deu dies (18 gener a 27 gener) on 11 persones malaltes (Ka-Be, infermeria). jeien en un món de morts i larves i s’alimenten tant sols de creïlles i de neu fosa. Primo havia emmalaltir d’escarlatina (d’altres tenien diftèria, tifus,...)
És un testimoni sobri, una víctima que no xilla però que arranca el crit de la gola de nosaltres (lectors) perquè ens torna a l’horror d’eixa realitat viscuda per ell. Un llibre commovedor.
3)“La peste” ciutat d’Orà (Àfrica) d’unes dues-centes mil persones. Explica la història d’uns doctors que descobreixen el sentit de la solidaritat en la seua tasca humanitària en una ciutat assotada per una plaga. La pesta ens mostra a l’ésser humà enfrontar-se amb l’absurd.
És una obra fonamental de la literatura del segle XX, un clàssic de l’existencialisme. El sentit de la vida : fragilitat, responsabilitat, llibertat, mort.
“això va passar”
La discreció del narrador de la crònica de la pesta justifica el seu anonimat per poder ser un testimoni objectiu (doctor Bernard Rieux). El narrador ens conta que la gent està més pendent de “fer negoci” que de preocupar-se d’una malaltia que en 14 dies es converteix en pandèmia (14 abril al 28 de 194...): rates mortes pels carrers, febra desconeguda en la gent i bubons, però mentre es parlava de símptomes es perdia el temps. La prefectura es pregunta si la cosa és seriosa i ningú ho sap “ ...el temps dirà...”
Al principi, el quart poder (premsa) no deia res de les morts humanes, sols parlava de les rates mortes, perquè ven més si es parla de les coses del carrer (us recorda a alguna cosa del segle XXI?). A l’opinió pública res de pànic fins que algú se li va ocórrer sumar els morts. ÉS LA PESTA, LA PLAGA, però tant la guerra com les pestes pillen desprevinguts a la gent. De mesures profilàctiques a aïllament i quarantena. Por. Tancar ciutat. Exili en casa. Patiment familiar per separació sobtada. Prohibir. Telegrama únic recurs de 10 paraules amb l’exterior. Les màscares no serveixen de res, però inspiren confiança a la resta.
Impacientats amb el present, enemics del passat i privats del futur és viu en angúnia i costa de comprendre la malaltia i , aleshores, el més fàcil és criticar l’organització. Arriba l’estiu i aquesta pesta serà la ruïna del turisme de la ciutat (us sóna?) . La pesta, com totes les malalties, té una acció benèfica : obrir els ulls, fer pensar! Però quan veus la misèria i el patiment de primera mà no el pots resignar a lluitar i ajudar, a socórrer a la gent...
...gener, les rates han tornat...
...no es cap victòria definitiva i l’alegria està sempre en amenaça, les malalties ni moren ni desapareixen, poden estar anys dormint i un dia despertar. ... però em aprés de la pandèmia que hi ha en els éssers humans més coses dignes d’admirar que de menysprear i que l’ofici del sanitari no descansa i continua treballant perquè no hi ha vacances per als malalts.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada