Senyor bibliotecari vostè sabrà alguna coseta de llibres, papers i pilotes (de tocar res), però no sap on posar el peu!

Que no veu el rastell de la vorera!

Mire per on camina!

Acaben de passar per davant dels meus ulls totes les estrelles de l’infinit i el més enllà.

“mecaguendénia!” quines punxades tinc al turmell esquerre!

Comencem l’any i van.... (ni me’n recorde) amb un giró de peu.

La memòria és com un ball capritxós que el mou al seu desig i conveniència sense cap cinturó de seguretat sobre la pista dels records. De colp i volta, millor dit, hui per culpa del dolor al turmell, vaig a escriure sobre :

“la medicina popular” (i/o màgica)

               

                Em venen al cap els remeiers/es o “curanderos” del cos i de l’esperit (al continent africà se’ls  coneix amb el nom de “sangomes”) quan em sanaven la berruga del peu que no em deixava caminar ni  amb plantilles ortopèdiques; quan em trencaven l’enfit amb el mocador; quan em llevaven el maldecap amb un reso i un casso cap avall dins d’una safa on entra l’aigua si tens maldecap; quan la visitaven per a què ens diguera en quin barranc havien tirat les bosses i carteres que ens havien furtat de dins del cotxe; quan en posaven cataplasmes i ungüents d’herbes per amoïnar el mal del turmell; quan feien barreges d’herbes per el dolor de panxa, mal de gola,...

               

                Tan antics com la humanitat mateixa i dotats d’una “gràcia especial” per fer realitat l’impossible. Més enllà dels límits de la raó, és un món on cap tant el perillós “buidabutxaquesparlanxí” com el/la que “fa miracles”. Són com metges perquè poden curar moltes coses : dolors de cap, de pit, de genoll, elaborar medicines amb herbes, fer begudes sanadores, etc.  Solen ensenyar-los els familiars majors.

                Hi tenen dues lliçons bàsiques: aprendre a interpretar/emprar les herbes medicinals (herbolari) perquè cada planta és diferent i hi ha que saber quina emprar per a cadascuna de les persones (malaltia a tractar) i entendre les històries que conta cada persona. Està clar que unes malalties es curen millor que d’altres.

                La Natura té a disposició de l’ésser humà tots els medicaments naturals que necessita per mantindre’s o cuidar la seua salut. Des de sempre, la medicina natural ha emprat els fruits de la terra per combatre, curar, lluitar contra malalties i dolències. La humanitat ha emprat les plantes per alleujar les seues malalties des de l’antiguitat. També la floridura o “moho” (antibiòtics) són vegetals, per exemple, en l’antiguitat (sense els coneixements del segle XXI) la floridura produïda per la llima podrida servia per a protegir les ferides supurants dels legionaris romans. Però els darrers anys, malauradament, l’home ha enverinat la natura amb productes químics, aigües contaminades, vegetals plens d’insecticides, etc.

Voleu que vos conte un conte sufí?

El sufisme és una religió mística d’origen persa que es basa en el mètode d’ensenyament mitjançant històries.

“Els quatre tresors màgics”.      

4 dervixos (o sants) es reuniren per cooperar i buscar, conjuntament, per tota la Terra, objectes per ajudar a la humanitat.  Van decidir trobar-se 30 anys més tard. El primer va portar un bastó màgic (qui puja sobre ell, va on vol). El segon va dur una caputxa màgica (qui se la posa sobre el cap, pot canviar d’aparença). El tercer va portar un espill màgic (on es podia veure qualsevol lloc de la Terra). El quart va dur una tassa màgica (curar qualsevol malaltia). Amb el “full equip” complet, van buscar la font de l’aigua de la vida que els permetria viure molt de temps com per a donar un ús eficaç i eficient dels objectes i ajudar a la humanitat. Quan trobaren la font, begueren d’ella i van anar a buscar la persona més necessitada. Era un home a punt de morir. Van anar a sa casa per curar-lo, però l’home, al veure’ls, va empitjorar i foren expulsats de la casa. Un dels criats del malalt, els va explicar que el seu amo era enemic dels dervixos (sants); que els odiava. Aleshores, els dervixos (sants) es van posar la caputxa màgica  i van canviar la seua aparença física. Van tornar a casa del malalt i l’home va beure de la medicina de la tassa màgica. Es va curar. Més tard, un rei els va cridar per curar a la seua filla que tenia una malaltia rara. Els soldats del rei arribaren a la casa dels dervixos (sants), però sols van trobar a un. Els altres 3 estaven de comboi, que els “sants” també tenen dret a divertir-se. Com l’ordre del rei era urgent i tenia mal geni, els soldats van agafar a l’únic dervix (sant) i se’l van dur al castell sense esperar a que arribaren els altres. El dervix (sant) li fa oferir una medicina amb la tassa màgica, però com no estava l’espill per saber quina malaltia tenia la princesa, el remei no va funciona i no va donar cap resultat. La princesa no va millorar i el rei var agafar la tassa màgica i la va tirar a un abisme molt profund de l’oceà.Van tardar molts anys en trobar-la i això els va demostrar, als dervixos (sants) que tenien que treballar els 4 junts i en secret. 

Hipòcrates deia  “un pacient mortalment malalt pot recuperar-se confiant en la qualitat del seu metge”