Aquest cap de setmana una dona em comenta : 70 anys sense mare i per eixe món. Casada, dos fills, emigració, sola, ama de casa,  
Les mares.
I els pares, què? jo sóc militant i partidari d’una criança en la igualtat, però reconec que eixa realitat encara està un poc llunyana.
L’hospital és un espai on el temps (minuts i hores) passa diferent. On tens temps de descobrir espais vius i d'altres morts com podeu comprovar en les fotos que vos adjunte: teulada i façana. En una teulada d’un edifici en desús sorgeix la vida (figa palera) i en una façana on el temps s’ha parat perquè ja no bull amb la seua funció: educar.
El batec del cor hui en dia el podeu escoltar en “youtube”, però impressiona quan estàs en una sala amb total silenci i sents el seu so en directe.
El cor és tractat com un símbol del que és humà, emotiu i espiritual, en moltes èpoques i cultures. És el símbol de l'irracional i intuïtiu, de les accions poc meditades, en contraposició al que és racional, al cervell i el cap:
«Pensa amb el cap, no amb el cor»

Dies d’homes i dones savis/es que em diuen frases com :
 “ la ignorància porta a la por i la por porta l’odi”
“la gent creu que amb l’era de les xarxes socials estem informats quan en realitat estem distrets i entretinguts”
“la informació és menys rigorosa, menys independent i més retallada, la qual cosa porta a fer-se opinions errades i a mentides continues”
“a hores d’ara, el perill està en el poder econòmic i no en el poder polític”
“el ciutadà deu fer-se preguntes i buscar les seues respostes”
“sanitat, educació i mitjans públics és garantia d’uns ciutadans millor defesos en els seus drets”
I com deia un llaurador analfabet : “la vida no és pessimista, és pèssima”
Aleshores hem de continuar (present) en la lluita per una societat igualitària, no utòpica (futur) ni nostàlgica (passat).

Me'n vaig a veure la partida de pilota i em fan falta unes tisores per a tallar i ...
...el xiquet sent curiositat per la caixeta(fotografia) i vol escodrinyar que hi ha dins. Quan ningú l'observa, alça la tapadora i es troba amb unes tisores, fil de cosir, un coixinet d’agulles, fil d’embastar, un didal, gafes, un metre i... una perilla. Fa ulls de sorpresa, quan sent que la porta s'obri. És son pare.
- Què fas? li pregunta el pare.
El xiquet es fa tot roig i li contesta:
- volia veure que hi havia en la caixeta, però no se com s’encén la perilla.
Son pare li tanque l'ullet:
- eixa perilla no es per a fer llum, és per a apedaçar/sargir (zurcir) els calcetins. Ah! i la caixeta s’anomena "costurer". Segons els @arqueòlegs la costura, la cacera i la pesca són les ocupacions laborals més antigues. Les tres tenen 3 característiques comunes: voluntat, paciència i pràctica.  A casa teniu que buscar un raconet amb llum natural, una cadira baixeta de boga i gaudir de la fugacitat de les coses i del temps, devorador insaciable...
...la partida al carrer no és puntual i anem fent temps lligant bufes(globus) d'@igua per a dos xiquets que no podien fer el nuc; fins que una d’elles s’esvara de la mà i em faig un xop. Hi ha molt poca gent al carrer, imagine perquè són festes patronals a la capital de La Vall de Laguar (Fleix/Poble Mig) i hi ha anunciada partida de pilota entre l’equip de primera front al de segona (més tard el WhatsApp m’informa que han guanyat els de primera 10 a 5).  Arriba l’equip blau. Primer que res fer i donar un aplaudiment a eixe pare(traure) que no conec de res i es fa 150 km. per jugar amb el seu fill i amics. La partida és resol clarament a favor dels rojos : 0-1,7-1, 7-3, 10-3. No ha passat ni una hora. Signen l’acta de la partida, es fan la picaeta de germanor (algú tindrà que fer un estudi sociològic : l’equip de casa convida al de fora) i baixant es paren al Poble Mig a veure la partida de festes. Entre els pocs aficionats, hi ha una família de València capital on un dels fills li pica la curiositat i es queda a veure la partida. Són pare em pregunta que li explique el joc a ell i al seu fill. Faig el que puc perquè el joc de ratlles costa d’entendre. Una curiositat (ací no cal fer cap estudi) final: al fill li diuen Pau, però NO entén el valencià (pare “xurro” i mare “valencianoparlant”)

Sóc de poble i de rebombori del bar. Un lloc de passat, present i futur que vol viure amb respecte tots els canvis del segle XXI. Estic fent-me major i quan bec un poc a casa diuen que “sóc més aspre que un forrellat i fluix de pestell”. Un forrellat és una barreta de ferro que va subjectada a una porta o finestra i serveix per tancar i ajustar.  Aquest cap de setmana he fet dues fotografies : la del forrellat i la dels carros. No fa molt de temps, perquè estic segur que alguna de les persones que em llegeixen encara ho recordaran, aquell tracaleig que feien els carros amb el soroll de les rodes i de les ferradures dels animals, animaven la vida dels carrers on no hi havia més remor que la que podia fer la gent parlant, els crits dels xiquets/es jugant o cridats per les seues mares, per a què tornassen a casa seua. Un mitjà de transport on es feia necessari del bon ofici d’un grup de professionals com : els carreters, els ferradors, els ferrers i els selleters. Oficis perduts.
maig de 2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog