Aquest cap de setmana una dona em comenta : 70 anys sense
mare i per eixe món. Casada, dos fills, emigració, sola, ama de casa,
Les mares.
I els pares, què? jo sóc militant i partidari d’una criança
en la igualtat, però reconec que eixa realitat encara està un poc llunyana.
L’hospital és un espai on el temps (minuts i hores) passa
diferent. On tens temps de descobrir espais vius i d'altres morts com podeu
comprovar en les fotos que vos adjunte: teulada i façana. En una teulada
d’un edifici en desús sorgeix la vida (figa palera) i en una façana on el temps
s’ha parat perquè ja no bull amb la seua funció: educar.
El batec del cor hui en dia el podeu escoltar en “youtube”,
però impressiona quan estàs en una sala amb total silenci i sents el seu so en
directe.
El cor és tractat com un símbol del que és humà, emotiu i
espiritual, en moltes èpoques i cultures. És el símbol de l'irracional i
intuïtiu, de les accions poc meditades, en contraposició al que és racional, al
cervell i el cap:
«Pensa amb el cap, no
amb el cor»
Dies d’homes i dones savis/es que em diuen frases com :
“ la ignorància porta
a la por i la por porta l’odi”
“la gent creu que amb l’era de les xarxes socials estem
informats quan en realitat estem distrets i entretinguts”
“la informació és menys rigorosa, menys independent i més
retallada, la qual cosa porta a fer-se opinions errades i a mentides continues”
“a hores d’ara, el perill està en el poder econòmic i no en
el poder polític”
“el ciutadà deu fer-se preguntes i buscar les seues
respostes”
“sanitat, educació i mitjans públics és garantia d’uns
ciutadans millor defesos en els seus drets”
I com deia un llaurador analfabet : “la vida no és
pessimista, és pèssima”
Aleshores hem de continuar (present) en la lluita per una
societat igualitària, no utòpica (futur) ni nostàlgica (passat).
...el xiquet sent curiositat per la caixeta(fotografia) i
vol escodrinyar que hi ha dins. Quan ningú l'observa, alça la tapadora i es
troba amb unes tisores, fil de cosir, un coixinet d’agulles, fil d’embastar, un
didal, gafes, un metre i... una perilla. Fa ulls de sorpresa, quan sent que la
porta s'obri. És son pare.
- Què fas? li pregunta el pare.
El xiquet es fa tot roig i li contesta:
- volia veure que hi havia en la caixeta, però no se com
s’encén la perilla.
Son pare li tanque l'ullet:
- eixa perilla no es per a fer llum, és per a
apedaçar/sargir (zurcir) els calcetins. Ah! i la caixeta s’anomena
"costurer". Segons els @arqueòlegs la costura, la cacera i la pesca
són les ocupacions laborals més antigues. Les tres tenen 3 característiques
comunes: voluntat, paciència i pràctica. A casa teniu que buscar un raconet amb llum
natural, una cadira baixeta de boga i gaudir de la fugacitat de les coses i del
temps, devorador insaciable...
...la partida al carrer no és puntual i anem fent temps
lligant bufes(globus) d'@igua per a dos xiquets que no podien fer el nuc; fins
que una d’elles s’esvara de la mà i em faig un xop. Hi ha molt poca gent al
carrer, imagine perquè són festes patronals a la capital de La Vall de Laguar
(Fleix/Poble Mig) i hi ha anunciada partida de pilota entre l’equip de primera
front al de segona (més tard el WhatsApp m’informa que han guanyat els de
primera 10 a 5). Arriba l’equip blau.
Primer que res fer i donar un aplaudiment a eixe pare(traure) que no conec de
res i es fa 150 km. per jugar amb el seu fill i amics. La partida és resol
clarament a favor dels rojos : 0-1,7-1, 7-3, 10-3. No ha passat ni una hora. Signen
l’acta de la partida, es fan la picaeta de germanor (algú tindrà que fer un
estudi sociològic : l’equip de casa convida al de fora) i baixant es paren al
Poble Mig a veure la partida de festes. Entre els pocs aficionats, hi ha una
família de València capital on un dels fills li pica la curiositat i es queda a
veure la partida. Són pare em pregunta que li explique el joc a ell i al seu
fill. Faig el que puc perquè el joc de ratlles costa d’entendre. Una curiositat
(ací no cal fer cap estudi) final: al fill li diuen Pau, però NO entén el
valencià (pare “xurro” i mare “valencianoparlant”)
Sóc de poble i de rebombori del bar. Un lloc de passat,
present i futur que vol viure amb respecte tots els canvis del segle XXI. Estic
fent-me major i quan bec un poc a casa diuen que “sóc més aspre que un
forrellat i fluix de pestell”. Un forrellat és una barreta de ferro que va
subjectada a una porta o finestra i serveix per tancar i ajustar. Aquest cap de setmana he fet dues fotografies
: la del forrellat i la dels carros. No fa molt de temps, perquè estic segur
que alguna de les persones que em llegeixen encara ho recordaran, aquell
tracaleig que feien els carros amb el soroll de les rodes i de les ferradures
dels animals, animaven la vida dels carrers on no hi havia més remor que la que
podia fer la gent parlant, els crits dels xiquets/es jugant o cridats per les
seues mares, per a què tornassen a casa seua. Un mitjà de transport on es feia
necessari del bon ofici d’un grup de professionals com : els carreters, els
ferradors, els ferrers i els selleters. Oficis perduts.
maig de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada