Estaven tocant el segon toc a missa. M’acabe de vestir i me’n vaig cap a la plaça. La veritat siga dita, no per a anar a escoltar al senyor retor, sinó per seure baix la morera amb la gent major del poble i escoltar les històries que em conten : tradicions i costums que s’han perdut o tenen els dies contats. Hui estic decebut toca el tercer toc i no apareix cap home, la minva afecta a tots i el poble decreix a passes grans. Al poc m’apareixen dos quintos (homes nascuts el mateix any : 1929) parlant entre ells i em busquen. Ens saludem i els dic :

- voleu que porte tres quintets?

 i al moment els dos contesten :

- el metge ens ha prohibit beure begudes amb alcohol, sols vol que beguem aigua de corriola.

            La corriola és una màquina simple que consisteix en una roda amb un canal a la vora (en forma de llanda), pel qual es fa passar una corda o cable i que a més és mòbil al voltant del seu eix central. Les corrioles s'utilitzen per a canviar la direcció d'una força, per a amplificar una força, o per a transmetre el moviment de rotació a altres corrioles, possiblement variant la velocitat angular a la que gira cada una. Hi ha moltes classes però la més emprada al nostre poble Corriola simple fixa. La manera més senzilla d'utilitzar una corriola és ancorar-la en un suport, penjar un pes en un extrem de la corda, i estirar l'un altre extrem per a alçar el pes. Una corriola simple fixa no produeix un avantatge mecànic: la força que ha d'aplicar-se és la mateixa que s'hauria requerit per a alçar l'objecte sense la corriola. La corriola, no obstant, permet aplicar la força en una direcció més convenient. Un bon exemple de corriola simple fixa és la dels pous, on la força humana és prou com per elevar la càrrega d'un poal.

         Una vegada superada la meua primera sorpresa sentim les sirenes d’una ambulància i ens quedem dubitatius. Al poc ve l’home més vell del poble (93 anys) que uns caminant s’han quedat petrificats al veure dos bous de lidia per la muntanya (a la partida de Racons). Ha estat l’excusa per contar-me dos històries més : els dos de jove havien estat pastorets : u de cabres blanques i l’altre de bous de lidia (ramaderia Nadal). L’home ens contava que el bou solt en la muntanya no ataca ni fa res, és més perillosa la vaca amb cries, la qual defensa els fills. Ell ens conta que els donava menjar amb la mà i que per saber l’hora del dia es guiava amb el seu dit gran del mig el qual el col·locava en vertical amb el palmell de la mà plana mirant cap a llevant (com un rellotge de sol. (Nota de l’autor : li ho tindrem que preguntar a l’amic i mestre de rellotges de sol, Joan Olivares).

            I per acabar la paella de conillets que diu feia el pastor de cabres blanques quan tenia un grapat d’arròs en la caseta. Li pregunte tot innocent :

- però com caçaves els conillets: amb escopeta o furó?

El pobre home va començar a riure :

- recollons, que tu no saps que és una herba? és una silene vulgaris i és una herba perenne de fulles de color verd tirant a blau. Ara sols creix pels marges perquè tant d’herbicida les ha eliminat dels bancals i nosaltres collim les fulles dels brots tendres perquè fan una molt bona verdura, molt gustosa (nota autor: ací no se si preguntar-li-ho a Toni Conca o Casimir Romero)

bona entrada d’any 2013!