moltes gràcies, lectors/es!! sí, perquè aprenem amb vosaltres,  perquè ens fa il·lusió saber que ens llegiu, quan ens feu arribar les vostres idees, quan ens feliciteu (al carrer, a la plaça, per correu, al mig de l’era,etc.). 

març-abril

Enguany, ha passat de llarg la setmana “de passió i els dos dies de pasqua” on poc estranya i diferent; però, no ve al cas explicar-vos els motius, més bé voldria, parlar de dos animalets i una herba que he fotografiat.

el mort : L’aladroc és un peix d’uns 15 cms. de llargària i es pescat a l’encesa. Té un cos llarguet amb escates grosses i és de color blau per damunt i blanc pel ventre. Eixe color blavenc fa més que probable que l’etimologia del seu nom vinga de l’àrab “al-azrák” (el blau)

el viu : si mireu la foto voreu la imatge d’un barret blanc feta pel sol i dalt d’ell una teranyina. És el teixit que un aràcnid fa amb el fil tenuíssim que segrega, i que li serveix per a caçar els insectes (si es fixeu bé,crec que hi ha un al mig, no?) dels quals s’alimenta. Aquesta paraula descendeix del llatí “têla araneïna” = tela d’aranya

Com diuen els majors (i quina raó menegen, quasi sempre, recollons!!)

“tenim teranyines als ulls”, és a dir, no vegem allò que està a prop i és ben visible

i l’herba: no estem a quaresma, però hem menjat “paella amb conillets”. No teniu perquè estranyar-se, el conillet (que l’amic Àngel ens ha dit que en castellà s’anomena “colleja”, la que ens pegaran a nosaltres si agafem el segon significat) és una herba de fulles tendres i carnoses que pareixen les orelles dels conills...

....diuen que el silenci clarament cotitza a la baixa, en tots els sentits. Hi ha soroll, molt de soroll, en general, a tot arreu. Soroll extern però també… soroll intern. Ens costa parar. Però en el meu cas el silenci intern i extern em rodeja ...shhsshhh!! el meu lloc de treball fa que parle en veu baixa o estiga callat moltes estones (i la gola també em juga males passades). Ara tinc pensaments interns que no exterioritze. Silenci, silenci total: inclosos els meus pensaments. El silenci intern deuria actuar com a estímul. El silenci del que estic parlant és aquell que deuria aportar-me serenitat, pau, ... Les paraules amb sentit tenen les seues arrels en un silenci intern; però ara, en aquest moment, és un sentiment de solitud intern que em fa por, m’espanta. No vull transmetre el missatge de tancament en mi mateix; tot el contrari, vos convide a parlar més, a preguntar, a contar els problemes, les ocurrències diàries,etc.

Sí! parlar, parlar, fer soroll. Les distàncies ja no existeixen, ara tot està més prop. Jo mateixa, pel whatsapp m’entere que el dissabte pel matí el jove equip de Laguar guanyà 5-10 a l’equip de Murla en el carrer del Nel. Com diuen els de la generació Z (nascuts entre 1994-2009*) : P.A. (progressa adequadament); els de la meua generació (la X, no vos dic de quan som nascuts*) seria un notable alt. L’altre equip va guanyar també, per la vesprada, 10-2, als del Poble Nou de Benitatxell i són colíders del seu grup.

Mentre es juguen les partides, jo passege pel barri(poble) d’origen morisc de l’Aljorf, travesse el riu Albaida pel paratge del Roser (ermita) passant per la porta de València (arc de mig punt d’època medieval) per a pujar per la costera del “cardavall” fins les muralles de la vila antiga(també medieval) i trenque per les escales que porten a la “cova del vall del riu” (eixida secreta del clos de la vila i refugi antibombes durant la guerra civil); el qual és un corredor subterrani excavat en l’argila de tap i rehabilitat. M’agafa set i m’acoste a uns dels 24 xorros que tenen les fonts del “bàrio” (d’estil barroc, segle XVIII) i del lleó (d’estil eclèctic, segle XIX)

una abraçada silenciosa

*z = tecnologia, món virtual, individualisme,

*y = peter pan (no voler fer-se major), moviment 15-M (el boca a boca), xarxes socials

*x = consumisme, sida, fi guerra freda, caiguda mur de berlin, jasp, mil·leuristes....

.....

moltes gràcies a tots i totes; hui, "els pardalets" són ràpids i veloços en informar, però jo vos contaré la història "del pardalot d'Alcoi". Com totes aquestes històries hi ha moltes versions ara vos en diré dues : 1.- personatge popular al qual se li atribuïa la feta d'haver-se lligat dos canyissos a l'esquena perquè volia volar. Es va llançar des del barranc del Cinc i, com no, morí rebentat; 2.- d'altres conten que en el moment de llançar-se, algú li va preguntar per què no duia cua i el pobre home es va desconcertar i caigué pel barranc. També el mot "pardal" i el seu diminutiu "pardalet" pot tindre tant un sentit completament obscè (reminiscències mallorquines), com un grosser o d'astúcia; però jo em quede en el refrany valencià "no s'ha de deixar de sembrar per por dels pardals" que significa que no cal deixar-se aturar pels perills (imaginaris o problemàtics). Bon dia!!....

....

la biblio la tenim de gom a gom com els “vells” temps: uns, fent un treball sobre l’edat del ferro; d’altres, acabant els deures escolars de matemàtiques; un lector llegint a Thomas Man; els més menuts jugant als escacs i al 3 en ratlla; una altra taula xerrant i dient que callen; els adults utilitzant els mini-portàtils. D’entre ells, hi ha un usuari que no vol portar les ulleres (té un ull “vago/gos”) i li conte una història : Els pinçanàs (de pinçar i nas) són unes ulleres usades per compensar les deficiències de l'ull humà que s'empraven en els segles XV, XVI, XVII. Els pinçanàs estaven formats per dos vidres rodons units per una muntura simple de ferro sense patilles que s'ajustaven al septe nasal i que podien estar subjectes per un lateral a un cordó per impedir que caigueren a terra o es perderen. Per la seva naturalesa, eren objectes de luxe, poc freqüents i propis de les classes adinerades. A Castella se'ls anomenà Quevedos ja que els va popularitzar aquest personatge.
Plou, se’n van la majoria, torna el silenci. Comença la lectura
  ......