Estem a principi de maig i la xafogor torna amb la nova entrada dels vents saharians i la pujada de les temperatures i el meu amic de la foto està molt amagat entre les pedres dels marges (caragol passejant en fulla de morera). Obra d’art (en fang) que vaig adquirir en la primera setmana cultural de Laguar, pels anys noranta del segle passat, a un artista internacional holandés que vivia al Poble Mig. El pobre caragol no s’atreveix a eixir, els majors diuen…fa una calor d’estiu…(recordeu que en valencià, el gènere de la paraula és el femení). El caragol, en les nostres terres, és molt a sovint el protagonista de les cançons infantils …caragol, caragol trau les banyes que ix el sol… i també de la tradició com la història del caragolet que se n’anava a escola perquè volia aprendre a llegir; però quan va arribar, l’escola ja estava tancada, havia arribat l’estiu!. El caragol quan camina segrega una bava que facilita la seua marxa, però gasta molta aigua i per aquesta raó prefereix desplaçar-se per llocs humits. I també és el protagonista en la gastronomia de diversos països. Aquest mol·lusc té moltes maneres de cuinar-se en l’arc mediterrani (Catalunya, Balears, Valencia i Andalusia): a la llauna (a la brasa o al forn), en salsa (estofats), amb arròs i bledes. D’altres llocs on es cuina és a Mèxic, Xina, Marroc (és mengen cuits amb herbes com aperitiu.Uiii, ací, en alguns bars i les dones majors encara els fan com a picaeta, no? Quina casualitat)  i en la cuina francesa es mengen farcits de mantega barrejada amb una mica d’all i julivert
posdata : disculpeu si escric poc en el blog. La becaeta del mateix s'estava allargant massa per culpa de què el facebook té una lectura més immediata i els meus escrits són superficials i anecdòtics sense aprofundir en els temes. No voldria perdre el contacte amb la meua dotzena de lectors i també perquè després de més de set anys d'escrits, aquest fill virtual necessita un popquet de "mimos". Anem ha intentar que continue palpitant.