Com a soci de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta acabe de rebre el darrer llibre publicat per aquesta institució i que encara està calentet perquè acaba d’eixir del forn (juny de 2011). El llibre parla d’una subcomarca rica en patrimoni, història i cultura; d’una terra acollidora i d’un paradís per descobrir. Aquesta Vall (que no és la meua, quina llàstima, però espere i desitge que no tarden molt de temps en fer una guia com aquesta) la podeu descobrir, conéixer i si voleu estimar-la mitjançant el present llibre el qual no sols divulga la Vall, sinó que, a més a més, pot funcionar com a llibre de consulta. Es tracta d’una guia amb 12 rutes que recorren la seua zona muntanyenca, la qual ens porta per camins moriscos i mallorquins. Els primers foren injustament foragitats de les seues terres. Els segons, saberen conservar la Vall amb els seus paisatges, camins i llogarets. Hi ha, no obstant això, el problema general de la degradació d’aquest paisatge. Aquest problema és relativament nou i les seues conseqüències encara no han estat ben avaluades. Per a mi, l’origen està en la desaparició de pràctiques agropecuàries dels darrers 20 anys (abandonament de terres i absència de ramats). Voldria acabar tenint un record pel bo de Joan Pellicer, potser siga, de la nova generació (Bernat Capó, Paco Tortosa, J.M. Almerich, E. Roncero, Pep Nebot, C. Rodrigo, C. Ferris), l’impulsor de la gent que es dedica a mostrar el nostre país d’una manera més científica, literària i poètica que els seus avantpassats (Beüt, Calero, Cebrian). Bé, tampoc vull deixar-vos intrigats sobre el llibre ....és “La Vall de Gallinera : per camins de moriscos i mallorquins” de Vicent Morera i Juanjo Ortolà.
Ara us contaré una història que ens va passar fa anys. El Roc pare , D.E.P., ens havia convidat a passar el dia i la nit (cap de setmana) a la seua caseta del " correnou " amb els fills. L'oratge és va fer/girar tort per a poder gaudir del paisatge però no per a contar històries a vora del foc de la ximeneia i fartar del bon menjar i beure de la muntanya. El sol va lluir pel matí, però a la vesprada, de colp i volta, quan teníem ja un manollet d'espàrrecs i un margallonet , es va omplir de boires espeses que baixaven muntanya i barranc avall fent dificultosa i perillosa la passejada/excursió amb els xicons. Tornant cap a la caseta vam tindre una visita inesperada: la " buberota o bubota " ens va eixir a saludar-mos eixe capvespre darrere els pins com podeu comprovar en la foto (solteu i feu córrer vostra imaginació d'infants). Al crit del Roc pare: "la buberota, la buberota s'ha fugit del cementeri i ve a per nosaltres"; tots, majors i m...

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada