pilota de fulls de paper

Fa un grapat d'anys, alguns amics, em coneixien com "barbut" perquè en aquells temps era l'únic que portava barba. Ara no toca parlar de barbuts, sinò de "barbats", però no dels qui tenen barba, tot el contrari, anem a escriure de la planta que ja tè arrels quan la transplantes i en aquest cas són "sarments".  Passejant entre bancals passava per costat d'uns que em semblaven perduts i pensava "quina llàstima, quant de cep a goteig i sense profit. Pobres llauradors". Ahir, li faig la fotografia al bancal i després en quede quiet i pensatiu. Faig com "viki el víking". Se'n recordeu de la sèrie de tv. i dels seus llibres? Agafe el dit índex, sí, eixe que és la mare en la cançoneta...aquest ès el pare, aquest és la mare, aquest el... "Ja ho tinc". No tinc res, sols la moqueta (caramell, penjoll, estalactita del moc) del nas que em cau pel dit perquè cau una rosada forta. Ja està! davant de la meua "igno...

Mirant una fotografia de l ’ admirat i estimat Joan Olivares, veig que diu “ la lluna i sa baldufa ” . Aleshores els records m ’ han vingut al cap. Temps passat. Qui no ha jugat amb el joguet de la fotografia que vos adjunte (les pilotes no, els altres)! La podeu dir de moltes maneres en la nostra llengua (baldufa, trompa, trompellot, trompitxo ) i peonza ( en castell à ).    Era una pe ç a de fusta en forma de pera, que pel cap m é s prim tenia una punta de ferro i que, enrotllada en un cordell i tirant amb for ç a a terra, prenia un r à pid moviment de rotaci ó damunt la punta i servia per jugar. Eixe moviment de rotaci ó es deia “ ballar ” . Era un joc on tots i totes jug à vem. Se ’ n recordeu? Si te la posaves a ballar damunt la m à feia pessigolles. En alguns pobles aix ò s ’ anomenava “ fer rei ” . Si ballava sense finor era “ que tenia carros o carretells ” . Si no l ’ agafaves en for ç a, quan la tiraves es posava a ballar malament i d è iem “ fa bos...

 Mentre estic parat fent la foto a uns caquiers que en un mes (exactament 26 dies) han passat de tindre la fruita dalt l ’ arbre a tindre-la tota als seus peus. No cal ser molt llest per saber el motiu : preu al bancal (llaurador) 0,30-0,40 € (preu per baix del seu cost). Preu a la tenda, 2,25-2,75 € . Davant de nosaltres es para un mam í fer rosegador. No t é m é s d ’ un pam de llarg à ria, per ò t é una cua prou ampla i pelosa. S ó c un poc dalt ò nic per ò crec que es de color pard ó s fosc pel llom i blanc per la panxa. Deu tindre les cames m é s fortes que les meues perqu è en un plis-plas ha botat al pal de la llum. La paraula com anomenem a aquet mam í fer tamb é est à ben dita en castell à , per ò fa refer è ncia a aquell treballador que no fa vaga quan la resta del gremi est à defenent els seus drets. L ’ Esquirol é s el nom vulgar d ’ un poble catal à anomenat Santa Maria de Corc ó   d ’ on eren els treballadors que, a finals del segle XIX, van o...

Entre reixes i balcons. Ferrer, forjador, many à . Sin ò nims d ’ un ofici encara no perdut del tot perqu è encara es fan elements decoratius, per ò que probablement t é els dies contats. L ’ ofici de ferrer i les seues t è cniques de forja necessita molt d ’ aprenentatge, un bon coneixement de com es comporten els metalls i tamb é d ’ un cert gust art í stic. El ferrer havia de con è ixer amb precisi ó   els tractaments t è rmics d ’ enduriment (tremp) i ablaniment (recuita).   El panorama é s bastant desolador. Estem parlant de la transformaci ó manual dels metalls, especialment el ferro, durant segles un ofici cabdal per a fabricar objectes i ferramentes.   Amb l ’ aplicaci ó de calor, el ferrer donava forma a les peces de ferro, doblant-les damunt l ’ enclusa amb l ’ ajuda de martells, malls i tenalles. El seu taller es deia ferreria i era on tenia la farga (fragua) Tenim el territori ple de top ò nims els quals s ó n el seu vestigi : Ferrada, Ferrad...

Estem en plena primavera d ’ hivern o tardor i com tots sabeu é s temps de nost à lgia. Anys huitanta del segle passat. 5 persones vivint en un pis llogat. Tots estudiants universitaris.   -           Xe, Josep, on vas a aquestes hores? No fem la partida de truc? -           Vaig a fer un parell de telefonades i quan acabe, jugem. Dem à no tenim classe i podem vetlar. El que no se quan tardar é perqu è , la de baix de casa, el dimecres é s el dia   de m é s cua. Anir é a la de l ’ altre cant ó . Baixava les escales contant “ els duros ” que portava (les monedes de 5 i 25 pessetes) i pensant: un poc m é s per a la parella i menys per a la mare i li dir é que aquesta setmana vaig “ curtet ” de monedes. Ara ja no vaig “ curtet ” , ara m ’ he fet “ agarraet ” . Totes les setmanes deia la mateixa frase final lapid à ria : - quan escoltes un “ piiiiiiii ” é s que es talla. ...

Diuen i conten que 10 de cada 100 persones són   CC “Compradors Compulsius” . La meua innocència comercial   em fa creure (ho atribuisc) que la culpa és de la publicitat, el materialisme actual i les facilitats per comprar que ofereix internet. Aquesta setmana ho podeu comprovar amb el “divendres negre”   (jo diria ja setmana negra) que obri les portes del consumisme “excessiu” nadalenc. Però jo no vull parlar d’eixos temes (ho deixe als experts), la pluja, el fred i una fotografia han fet que recordara una tradició perduda : la matança del porc : era una activitat molt arrelada en les nostres cases. Era un acte familiar i festiu perquè necessitava de moltes mans per fer-la. El carnisser no esperava que l’esmolador (ofici ambulant) apareguera pel poble perquè a casa tenia la pedra (d’oli o d’aigua) adequada per esmolar els ganivets i les destrals. Una vegada extretes les vísceres del porc , el que es feia era pesar-lo en canal amb la romana. La “romana” és una b...

Ning ú sabia res, ho va fer sense consultar amb ning ú . Tots pensaven que estava fet un moniato per actuar aix í . Ell tenia igual el que li digueren perqu è el moniato li agrada tant al forn que no podia evitar cuinar-lo aix í , malgrat que sabia que perd tota l ’ aigua i els sucres es caramel · litzen. Aleshores, tot el m ó n li deia que tenia que bullir-lo i ficar-lo en el “ putxero valenci à”   dels diumenges i que el guardara en un lloc fosc, ventilat i fresc per a qu è no es grille. No ve mal recordar-vos que é s hidratant del sistema digestiu puix el 70% del pes del moniato é s aigua *abans de continuar, un puntualitzaci ó : totes les lleng ü es tenen les seus maneres d ’ insultar pr ò pies, i la nostra no podia ser menys. La nostra llengua é s rica a l ’ hora d ’ insultar a l ’ amic (i per qu è no?), i sobretot, a l ’ enemic. Amb aix ò dit, espere que alg ú s ’ ofenga i m ’ insulte!! * M é s cabota que les relles, com cregueu que guarda el moniato? Ho heu...

Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta r à bia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los “ bon dia ” , el meu cap estava lluny, amb els records de l ’ amistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d ’ una figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l ’ olivera de la pla ç a. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a l ’ era de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que m ’ abrigara m é s.   El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el val è ncia o el “ madrit ” guanyava la lliga. Res m ’ ha espavilat.   Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posteri...

He tret la mascota a passejar, vespra fira de Cocentaina, i als dos, ens ha agafat pixera al mateix moment. Jo he pogut aguantar-me la pressió de la bufeta, però l,animal no. Ho ha fet a la soca d'uns arbres prop del  cementeri (panteó). Paraula que ve del grec "koimeterion", la qual vol dir "dormitori"(?). Sí, perquè per als cristians ès el lloc on dorms fins la ressurreció. Al poble tambè l'anomenem "camposanto" i es preguntareu per l'origen de la paraula. Segons tinc entés és perquè a la ciutat de Pisa, per higiene, van tancar el cementeri i fou cobert de terra duta de dels "llocs sants" de Jerusalem. Ni "truco, o trato", ni butoni, ni tarasca, ni home del sac. La necessitat fisiològica ha estat el primer per a la mascota i per a mi. Jo arribe al "mingitorio"(urinari) però recordant la  frase del savi: "  pixa dins amb ganes i tranquil, però fixa't i pixa dins".

les FONTS D’ALBAIDA. Ja, quasi ningú, fa cua per poar, però l’aixeta continua rajant (xorrant) aigua i per això aquestes lletres sobre elles. CAL RECORDAR perquè m’han donat de beure! Gràcies! En un principi ens sorgeix el dubte d’una dualitat - doble significat - de la paraula FONT: 1.       raig d’aigua que brolla de la terra; 2.       construcció de pedra, ferro o altre material sòlid, amb una canal, aixeta o altre mitjà de conducció per on es fa rajar aigua. Seguint les dues definicions, parlarem de les dues: les fonts aplicades a la primera definició (o també anomenades FONTS NATURALS); i, un segon apartat on desenvolupem les construccions existents al llarg del nostre poble (o FONTS HUMANES). Malgrat tot, des d’un principi volem dir que l’informe no és del tot exhaustiu; i per tant , pot hi haver algun oblit o error puntual. aigua A.- FONTS NATURALS.-        ...