Estic prestant llibres i entra una usuària/sòcia a tornar-me uns llibres que li havíem deixat fa dues setmanes per fer un treball d’educació infantil. Són uns llibres de l’editorial Kalandraka quan els ulls es fan com òbiles. Deixa damunt el taulell una bossa de plàstic de la 1era campanya d’animació lectora a la vall d’Albaida. Sí, fa quasi deu anys, del dos1000u. Eixe any, a iniciativa dels bibliotecaris/àries i des de la Mancomunitat de Municipis (Cultura) s’iniciaven unes reunions i sessions de formació (jornades). Érem 11 biblioteques, crec recordar (és que la bossa la té ella un altra vegada, però l’he poguda escannejar) Agullent, Aielo de Malferit, Albaida, Bèlgida, Benigànim, Bocairent, Castelló de Rugat, Fontanars, Montaverner, Ontinyent i Quatretonda. Vam fer unes dotze mil borses i punts de lectura (ah!, em ve al cap que també estava La Pobla). Després el tema va quallar amb reunions als diferents pobles i fent guies de lectura anuals (llibres recomanats per edats).

Un altra cosa, estic començat a fullejar el Butlletí de la Societat Valenciana de Genealogia i Heràldica (SVGH) nº 2 de gener de 2010. És un monogràfic sobre els 400 anys de l’expulsió morisca i vull escriure aquestes lletres com un petit homenatge i record de l’amic Vicent “Tagarinet” (La Nucia)(mateixes persones, diferents noms) mort de càncer fa dos anys i un precursor de l’internet en la pilota valenciana. Anem ho m’ixen les llàgrimes : la gent de religió musulmana que va arribar a les nostres terres ha vingut cridant-se de diversa manera (cultura popular, historiadors), segons l’època i la situació en què s’han vist envoltats. La denominació moros és la més general a totes les èpoques i a tots els espais geogràfics on es van establir. És un mot derivat del llatí mauri , o siga, els habitants de la regió nord-africana anomenada Mauritània-Algèria-El Marroc. Al seu costat apareix el nom morisc o moresc, segons J. Coromines(“Onomasticon”) ja s’escriu així als segle XIV (incloue religió, llengua i persones). Conviu la paraula amb moro, més popular. La seua llengua rep el nom d’algaravia. Un altre terme és mudèjar, el qual és més usat per investigadors i historiadors de l’art que en llengua àraba vol dir tributari o que paga tribut (altres diuen que “vençut”?) i designa als musulmans que restaren en terres cristianes sotmesos, en general, al vassallatge dels senyors. Altra terminologia és : sarraí, emprat en època medieval (crònica de Jaume I o per Ramon Llull) i fa referència al llatí medieval sarracenus (oriental). La forma morí,moraco té connotacions despectives; tagarí, moro que vivia entre cristians en l’època medieval (arab “tragrí”, restes en toponímia de Pego i Sella). L’expulsió general dels moriscos valencians (per si no ho recordeu: 1609,Muela de Cortés i La Vall de Laguar) deixà en les nostres terres a alguns dels seus fills (entre 3 i 13 anys) coneguts com a morisquets (segons Ignasi Gironés en un número de 2.447). Finalment, parlar dels amoriscats, es a dir, cristians vells que adoptaven costums dels cristians nous : vestimenta, menjar, llengua.