(2)....Ara els companys de trajecte són mules mecàniques dutes per llauradors que van en busca de les primeres cireres rogenques que es poden collir (les primerenques). El camí es de continues pujades i baixades, però tant el cor com les cames responen a l’esforç i em diuen endavant. Veig el cartell de Vall d’Alcalà-Vall d’Evo, antigues alqueries morisques convertides mitjançant la repoblació de fa 400 anys (els van expulsar als musulmans de les seues terres per decret imperial monàrquic) en poblets que hui en dia viuen, quasi més, del turisme rural (coves, neveres, càmpings, senderisme) que de la pròpia agricultura de secà. La carretera marca Pego, però els meus senyals marquen cap a la dreta em busca de la piscina, vorege el riu Girona, aquell que va un parell d’anys amb la seua bravura va trencar el pont de Beniarbeig i va inundar el poble del Verge. Ara baixa manset amb els seus ànecs saludant-me. Tinc que augmentar el ritme perquè el camí de Petracos té pendents de més del 16%.Passe pel costat de les pintures rupestres i porte més de 50 quilòmetres a un ritme bo i estic entrant en terme municipal de La Vall de Laguar on el meu amic J.M. m’havia marcat la darrera fletxa perquè em deixe la carretera i entre en el camí de Garga que em portarà al meu destí final. Sols em queden 8 km., d’ells 5 encara amb pendents prou fotudes però ja estic convençut que la primera part del repte arribaré amb bones condicions físiques. La baixada des del Collao es preciosa amb unes vistes de la comarca de la Marina Alta impresionants (Montgó, Cavall Verd, Segària). Es migdia, tinc temps de dutxar-me, he fet el recorregut en menys de set hores. La fideuà i una bona becada ens espera.... i demà la tornada!. Abans d’acabar aquest escrit vull comentar-vos les lletres d’una cançó que he escoltat mentre dinàvem.... Tu creus que jo puc oblidar la història nostra que hem viscut...tu creus que no marquen la pell i encara sent cada matí, quan la claror trenca la nit, una escalfor que em fa cridar que tu m’estimes llibertat...el grup s’anomena “Aspencat” i són pegolins.... un anònim .... recorda que la primera part del text (1) està en pilota-albaida.blogspot.com Posdata : A qui corresponga : estimem i recuperem oficis. Estem gaudint el dissabte per la vesprada, malgrat de les dues derrotes (tercera front Castelló, i cadets front Genovés), de dues partides de pilota al carrer Artesans Teixidors quan home d’uns huitanta anys se ens acosta i pregunta pels didals i al veure’ls es queda sorprés de les seues puntes. Ens diu...tot canvia fins la forma de fer els didals....quan jo era jove els feia de pell burra i eren totalment redons....encara tinc en la cambra de casa les planxes de fer-los i un bon grapat guardats....