D'aquells que marxaren i d'altres que arribaren.... Vespres de novembre de 1609. Nit fosca i tèrbola. Plou. Cossos mig nus i banyats. Tot és un silenci i sols es sent el sospir i bategar dels cors de les ombres capdavanteres. Filera humana. Caps catxos, pensaments llunyàs. Tenen por, però els soldats els obliguen a seguir caminant. Arriben baix del castell, es sent l'olor marí de l'aigua salada i s'escolta el soroll de les ones colpejant el vaixell amarrat al port. Para de ploure. La lluna plena trenca els núvols i il·lumina la gran muntanya i els seus penya-segats incrustats en la mar. Els fan pujar de manera forçosa, d'un en un, per la passarel·la al vaixell que els durà a un destí obligat i no desitjat perquè són expulsats de les seues terres. Tots no. Els seus fills ens són arrabassats a la força. Són els botins de guerra dels soldats. Dos germans. Yousef té 9 anys. La seua germana Amira 5. Ell porta una coixinera. Fulles de llorer, brots de ruda, ram
Porta el nom del poble i la vall. O serà al revès? No ho tinc molt clar. En el segle XIII ja es parla d'ell en els llibres. Naix en la serra del Benicadell i recorre 143 km fins tributar al riu Xúquer. Les seues aigües són superficials i subterrànies (aqüífers com La Pedrera i el Port d'Albaida). El principal afluent és el Pou Clar o Clariano i la majoria de barrancs (Micena, Torralba, Bèlgida, etc) vessen les seues aigües pel costat dret del seu camí. Les seues aigües irriguen espais des d'época islàmica: La Sèquia del Port. Els de casa ja saben de qui parle, per als forasters vos diré el seu nom: el riu Albaida. Hui tocava passejar pel tram/senda que va des de l'Aljorf fins Betilla. 
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada