pilota de fulls de paper

Estem en plena primavera d ’ hivern o tardor i com tots sabeu é s temps de nost à lgia. Anys huitanta del segle passat. 5 persones vivint en un pis llogat. Tots estudiants universitaris.   -           Xe, Josep, on vas a aquestes hores? No fem la partida de truc? -           Vaig a fer un parell de telefonades i quan acabe, jugem. Dem à no tenim classe i podem vetlar. El que no se quan tardar é perqu è , la de baix de casa, el dimecres é s el dia   de m é s cua. Anir é a la de l ’ altre cant ó . Baixava les escales contant “ els duros ” que portava (les monedes de 5 i 25 pessetes) i pensant: un poc m é s per a la parella i menys per a la mare i li dir é que aquesta setmana vaig “ curtet ” de monedes. Ara ja no vaig “ curtet ” , ara m ’ he fet “ agarraet ” . Totes les setmanes deia la mateixa frase final lapid à ria : - quan escoltes un “ piiiiiiii ” é s que es talla. ...

Diuen i conten que 10 de cada 100 persones són   CC “Compradors Compulsius” . La meua innocència comercial   em fa creure (ho atribuisc) que la culpa és de la publicitat, el materialisme actual i les facilitats per comprar que ofereix internet. Aquesta setmana ho podeu comprovar amb el “divendres negre”   (jo diria ja setmana negra) que obri les portes del consumisme “excessiu” nadalenc. Però jo no vull parlar d’eixos temes (ho deixe als experts), la pluja, el fred i una fotografia han fet que recordara una tradició perduda : la matança del porc : era una activitat molt arrelada en les nostres cases. Era un acte familiar i festiu perquè necessitava de moltes mans per fer-la. El carnisser no esperava que l’esmolador (ofici ambulant) apareguera pel poble perquè a casa tenia la pedra (d’oli o d’aigua) adequada per esmolar els ganivets i les destrals. Una vegada extretes les vísceres del porc , el que es feia era pesar-lo en canal amb la romana. La “romana” és una b...

Ning ú sabia res, ho va fer sense consultar amb ning ú . Tots pensaven que estava fet un moniato per actuar aix í . Ell tenia igual el que li digueren perqu è el moniato li agrada tant al forn que no podia evitar cuinar-lo aix í , malgrat que sabia que perd tota l ’ aigua i els sucres es caramel · litzen. Aleshores, tot el m ó n li deia que tenia que bullir-lo i ficar-lo en el “ putxero valenci à”   dels diumenges i que el guardara en un lloc fosc, ventilat i fresc per a qu è no es grille. No ve mal recordar-vos que é s hidratant del sistema digestiu puix el 70% del pes del moniato é s aigua *abans de continuar, un puntualitzaci ó : totes les lleng ü es tenen les seus maneres d ’ insultar pr ò pies, i la nostra no podia ser menys. La nostra llengua é s rica a l ’ hora d ’ insultar a l ’ amic (i per qu è no?), i sobretot, a l ’ enemic. Amb aix ò dit, espere que alg ú s ’ ofenga i m ’ insulte!! * M é s cabota que les relles, com cregueu que guarda el moniato? Ho heu...

Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta r à bia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los “ bon dia ” , el meu cap estava lluny, amb els records de l ’ amistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d ’ una figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l ’ olivera de la pla ç a. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a l ’ era de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que m ’ abrigara m é s.   El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el val è ncia o el “ madrit ” guanyava la lliga. Res m ’ ha espavilat.   Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posteri...

He tret la mascota a passejar, vespra fira de Cocentaina, i als dos, ens ha agafat pixera al mateix moment. Jo he pogut aguantar-me la pressió de la bufeta, però l,animal no. Ho ha fet a la soca d'uns arbres prop del  cementeri (panteó). Paraula que ve del grec "koimeterion", la qual vol dir "dormitori"(?). Sí, perquè per als cristians ès el lloc on dorms fins la ressurreció. Al poble tambè l'anomenem "camposanto" i es preguntareu per l'origen de la paraula. Segons tinc entés és perquè a la ciutat de Pisa, per higiene, van tancar el cementeri i fou cobert de terra duta de dels "llocs sants" de Jerusalem. Ni "truco, o trato", ni butoni, ni tarasca, ni home del sac. La necessitat fisiològica ha estat el primer per a la mascota i per a mi. Jo arribe al "mingitorio"(urinari) però recordant la  frase del savi: "  pixa dins amb ganes i tranquil, però fixa't i pixa dins".