Hui el passeig matinal ès ben fresquet. Set graus i un ventet que bufa i fa que la sensació de gelor es cale en els ossos (direcció del vent 239° OSO) Els records em porten a la llar encesa i calfant-me les mans. Alce els ulls i mireu que veig:

Fumerals, arquitectura industrial del segle XIX i primera meitat del segle XX. Fets de rajola massissa a cara vista. Al poble tenien un ús tèxtil i servien per tenyir el cotó i canalitzar els gasos tòxics de les calderes de cera i fums nocius. Solen ser de base quadrada o piramidal, de canya circular o octogonal i llanterna decorada amb finestres cegues. Les dues fotos són dels mès recents construïts i molt semblants en la seua construcció (dimensions i característiques.

Al segle XXI, on pareix que estiga tot senyalitzat amb panells indicadors, sabreu que hi esteu en un “cul-de-sac” per aquest senyal:

Però no es confongueu perquè aquesta senyal vol dir “via sense eixida”, és a dir, entrareu amb el vostre vehicle (cotxe, moto, patinet elèctric, camió, bicicleta) i tindreu que pegar mitja volta o com fa la majoria que no veu el senyal marxa enrere.

Jo parle dels atzucacs, paraula que ve de l’àrab “az-zukak”, que és un carreró (carrer estret) que no té sortida. Eixos carrers que el trobes quan passatges pel poble

 -Pamplines(*), Josep, si és el mateix!     (*) en el seu significat col·loquial: bobades; i no en el nom de la planta, família de les roselles.

-Per a mi no són pamplines, perquè jo entre als atzucacs del poble caminant i no tinc que recular les cames.

Per cert, la paraula ja apareix documentada l’any 1238 (Llibre del Repartiment).

Són carrerons de tan poca importància que moltes vegades no tenen ni nom propi, però no és el nostre cas perquè passejant pels carrers del poble he trobat alguns amb nom. Dos amb noms de sants i un tercer amb la toponímia d’un poble de la vall.