L’ombra
(obscuritat i absència de claror) del meu cos
opac intercepta els rajos de llum del sol i ofereix a terra una imatge fosca la
qual dibuixa un cos imperfecte amb un llibre a la mà. No estic a l’ombra
perquè me’n vaig a treballa a l’ombra.
Aquesta vesprada de juliol la calor es deixa sentir amb intensitat (avamet em
diu que 34 graus) i no convida a fer
res, però les garbes (el treball de
cadascú) estan a l’era i cal batre-les, per a poder
guardar el gra (nòmina) perquè fora està exposat al contratemps (atur, congelació salarial, pagaments) i ara són temps contradictoris de ploure i
fer sol alhora. Com deia aquella cançoneta
de menuts i menudes “Plou i
fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”. La creença que pentinar-se provocava la pluja era molt comuna a
molts pobles (civilitzats i bàrbars).
Aquestes tamborinades de ruixats fugissers donen lloc a l’arc de Sant Martí. La creença més
estesa, quasi oblidada, és que és l’arc del
sant patró de la soldadesca i
cavalleria medieval (en altres pobles Sant Miquel o Sant Sebastià). Conta la faula que el sant i el
diable es jugaren a veure que dels dos faria una volta més gran, més de
pressa i més bonica. El sant la feu més ràpida,
forta i brillant fent servir un vidre que la del diable, el qual la feu amb el
gel. Continuant amb la creença, l’arc baixa del cel per a beure aigua
(riu, font, bassa) posant una cama ací i un
altra allà (muntanyes, mar,...) i
segons siga la lluna (creixent, minvant) o bufe el vent plou perquè vomite l’aigua que ha engolit. Depenent d’on ha begut (riu, bassa mar) ens poden caure granotes o
peixos
Diuen i conten que hi ha moltes frases que emprem en el dia
a dia, les quals les relacionem amb tv,
pel·lícules o
llibres i que en realitat no són
exactes. I és que quan la nostra ment
emmagatzema una frase, després
pareix difícil de canviar-la. Exemples
hi a un grapat com :
«Me llena de orgullo y
satisfacción», de Juan Carlos I, «Elemental,
querido Watson» de Sherlock Holmes
(A.C.Doyle), «Si me necesitas, silba» de la pel·lícula “Tener y no tener” (L.Bacall), «Tócala
otra vez, Sam» també de la pe·li “Casablanca”, «Ladran,
Sancho, señal que cabalgamos» y «Con la
Iglesia hemos topado» en el
Quijote (Cervantes), l’escena
de «Ser o no ser» (Hamlet) amb la calavera en la mà.
Però hi ha
d’altres, les quals SÏ que deuríem de guardar en la nostra ment:
“tots junts eduquem” , "Mai deixes de somriure, ni
quan estigues trist”, "La teua ment és com un paracaigudes, només funciona quan s'obri", "Si
sabria que el món s'acaba demà, hui encara, plantaria un
arbre" i “mai consideres l’estudi com una obligació, sinó com
una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber.”
Ens acaben de fer donació, a la
Biblioteca, d’una nova publicació on em posat el notre granet d’arena. Per molts més!!
23 de juny, vigília de
Sant Joan. És el dia de l’any més
intens de costums i sobretot de creences. La majoria dels pobles
(civilitzacions antigues i modernes) el dia de hui celebren el solstici d’estiu. És el
moment de l’any que el sol es troba al
punt més alt del zenit i quan és visible per més temps. Aleshores, el moment de més claror de sol i el dia més llarg.
Creences com : 1) la virtut dels vegetals (les herbes), per
exemple, els romans recollien la “verbena” (gram negre: berbena). Costum tan
arrelat, que el nom del vegetal s’ha estès fins hui com a festa popular amb música i ball que es celebra a l’aire lliure i per la nit 😉
2) les fogueres, una curiositat, el
Quixot està per Barcelona eixa nit i
Cervantes no parla de fogueres (no es farien?); 3) curses pel bosc (tanqueu els
ulls, i cadascú que imagine com acabarien);
Torneu a obrir els ulls per poder seguir llegint: 4) les
rodes al foc i les danses; 5) la coca, abans, les coques eren redones i amb un
forat al mig (us recorda això al
sol?); 6) les ordalies (proves) amoroses (per al qui no feia la cursa del bosc 😉
); 7) la gràcia de l’aigua (virtuts especials); 8) les
riqueses i els tresors; 9) bruixes, follets, sirenes i altres éssers fantàstics es manifesten aquesta nit; 10 ) els saludadors
(persona que amb l’alè, la saliva, xuplant o dient certes paraules cura o prevé els efectes d’una mossegada, ràbia i
altres mals) i menadors de bèsties.
Una darrera i acabem : les FERRADURES velles trobades un 23
o 24 perquè tenen un valor amulètic. La gent les buscava com un
tresor i les penjava darrere la porta.
Però la
gent jove es preguntarà: Ferradura?
Sí, peça de
ferro de forma d’arc de més de mitja circumferència, que es clava sota la peülla(*aquesta la busqueu al diccionari
o si no voleu passar fulles: al google) d’un
animal equí (cavall, ase, mul, matxo) i
li serveix de protecció per a
caminar. Abans els camins eren de “ferradura” perquè era un
camí estret on no passaven els carros, Per cert, recordar-vos que ací “ferrar” no té res a
veure amb fregir ous a la paella amb creïlles (“huevos estrellados” o també dits
ous ferrats). Ací, ferrar és clavar les ferradures a les peülles(ja l'he buscada?) i l’ofici
es diu “ferrer”.
I com deien els majors : “per un
clau es perd una ferradura” i “ara que t’han ferrat, vols tirar coces”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada