La nit se’ns havia tirat damunt (literalment) i feia un fred que gelava els pensaments. El poble estava fosc i no hi havia ningú pel carrer. On anem? Han obert una botiga nova, voleu que anem a provar-la? Una botiga a aquestes hores? Sí, però de vins. Havíem cobrat la paga de la setmana (no penseu en sobres de correu ni caixa B: la que ens donen les dones)  i la colla d’amics “els divendres de picadeta” vam entrar al cul-de-sac (atzucac, carreró sense eixida) on estava la nova taverna (bar). El local estava molt ambientat de gent jove jugant al futbolí. Ens vam fixar que les millors eren unes xiques que jugaven de somni (les dues portaven ulleres). Ningú les guanyava. La taula on ens fiquem és una gerra de fang amb una tapadora damunt. El cambrer agafa la tapadora que en un plis-plas es converteix en “una tapa” de formatge d’ovella guirra (ovella autòctona valenciana en perill d’extinció. Sabeu què? Era el formatge que li agradava a Leonardo da Vinci), cuixot, sobrassada “de Laguar” i un porró de vi de  giró “de Garga”. De colp i volta sentim un tro sec en el futbolí. La peça que té una cabota en un extrem i que s’enrosca amb la femella per l’altre extrem s’havia trencat (caragol/pern=tornillo). Quina desgràcia! El taverner obri la caixa de ferramentes i trau l’aparell de mesurar distàncies curtes amb precisió mil·limètrica (peu de rei). Agafa el telèfon mòbil  i en menys que “va cantar el gall”, via internet, havia demanat la peça trencada. La fibra òptica, el 4G i “amazon” van fer la resta.

4 de desembre

Diuen i conten que qui menja fort, caga fort i no té por a la mort. Però mira per on que amb el dinar que ens tenien preparat vam acabar com cagalló per sèquia en el sentit que els esdeveniments ens van portar d’ací cap allà. La persona que ens va cuinar deu ser molt creient i devota perquè el plat era “Arròs del nostre senyor, Fesols de la providència, Penques al bany maria i Nap sense batejar”.  Com ho escric, no exagere. Ningú de la taula es va atrevir a preguntar-li qui i perquè els va batejar. Estava tant bo que ens vam menjar dos plats sense pensar en les conseqüències de la vesprada . Uns actes fisiològics que tot seguit vos contaré. Però abans de continuar, vos avise de debò: els que no estigueu confessats (i els ateus menys encara),  no continueu la lectura perquè hui és un poquet tabú i escatològic (humor) el text 😉

Les flatulències (aerofàgies o ventositats), que tota la vida al vostre poble li han dit “pet” van començar de bona hora. Ni les antigues gotes fredes (ara es diuen ciclogènesi) ni el revolteig de campanes per festes feien tant de soroll. Els pets retronaven en les coves cada vegada que ens ajupíem (fins i tot el gat va pujar dalt de la penya*fotografia*), però al cap d’una estona va vindre el silenci. Els pets ja havien passat a la segona fase : convertir-se en “bufes” silencioses. No cregueu que això alleugerava la vesprada. Tot el contrari, els apretons de la panxa eren insuportables. Els residus de la digestió aquesta vegada no estaven fent-se sòlids, ni somiar-ho, la de defecació era eminent. Als pobles de tot el món l’anomenen “cagada”. L’excreció o femta (al teu poble li diuen merda) tenia tota la pinta de ser més líquida que sòlida. Ens va vindre justet abaixar-se els pantalons i calçotets : la merda era de tots els colors de l’arc de sant martí (no us podeu ni imaginar la careta “de felicitat” quan vam acabar l’actuació)

I ara què? Com ens torquem les natges (millor que cul, més cult) 😉  al bell mig del bancal?  Puix com tota la vida, encara que els jòvens del segle XXI no s’ho creguen i siguen escèptics : amb una pedra (eixe dia va ser amb més d’una), si pot ser redona millor.

11 de desembre

El tio”fadrí” ens diu adéu de la millor manera que sap: en silenci i sense fer soroll. A vegades, no tens que pensar igual que l’altre per estimar i voler a una persona. Ell del R.Madrid d’Alfredo di Stéfano Lauhé i el “Marca” i jo del València F.C. de Pepe Claramunt, Mario A. Kempes i el “Superdeporte”; ell caçador de conills, jo caçador d’imatges; ell de T5,Pasapalabra i les revistes de cor i jo de Boom, la Sexta i la premsa de paper(diaris); ell d’idees més tradicionals i jo més “modernet” (com em qualifica). Com un descobriment o una troballa afortunada, valuosa i inesperada la qual es va produir quan buscava una cosa diferent (serindipia) va aparèixer en la meua vida i com diu la lletra de la cançó de Rubén Blade “la vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida” així va sorgir la relació d’estima i el voler al tio “fadrí”. Eixa persona que als 10 anys és va tindre que fer pastor d’ovelles i cabres per portar alguna cosa de menjar a casa i que baixava descalç perquè les espardenyes de goma les tenia trencades i sa mare no li podia comprar altres. Què quan tenia 16 anys anava a tonyar els bancals que després serien tarongers de Marxuquera, Palma i de la “Casa Santonja”. Eixa persona que quan venia la temporada de segar l’arròs anava caminant fins Ondara per agafar l’autobús que el portava a Sueca i La Font de Sant Lluís. L’home que intentava ensenyar-me a esporgar i empeltar de dia i que de nit, al seu costat, volia que fenyera la pasta per als pans redons i no hi havia manera, ni del primer ni del segon. Al menys va aconseguir que m’ensenyara a raspar la  corfa de la llima per a les mones de pasqua!

  27 de desembre

el cor és com un arbre : en ple rendiment tot són fulles i vida, però quan batega poc a poc (fluixeja) es queda sense fulles i els pardals alcen el vol en busca d’altra vida. El món és molt petit vist des d’una finestra!

  4 de gener 

Diuen i conten que l’ametler procedeix del continent asiàtic i que va arribar, com no, per la Mediterrània. Va tindre que fer una transbord a l’Alger on agafà un ferri de la transmediterrània. Però, també hi ha una llegenda que ens explica el seu origen. Anem a intentar contar-la. Demofonte (guerra de Troia para Pc i online), fill de Teseu i Fedra, va naufragar en les costes de Tràcia (nord-est de Grècia). Fillis, filla del rei, es va enamorar d’ell (amor a primera vista) i es va casar (princesa busca príncep segona part). Al cap de poc de temps de les noces, Demofonte va rebre un WhatsApp que son pare s’havia mort i va tindre que agafar un vol directe a Atenes. Li va prometre que tornaria tot seguit. Però no, van passar mesos i mesos sense saber res d’ell (enèsima caiguda d’internet, en aquest cas Skype), i no va tornar. La pobra Fillis, es va fer malalta de pena, i va morir. Els seus pares volien incinerar-la, però els déus la van transformar en AMETLER. Passat el temps, Demofonte va tornar i es va assabentar del succés i va córrer a abraçar a l’arbre. Un arbre de branques sense fulles, però si li fas una abraçada de més de 20 segons passen coses fantàstiques (provat científicament). Sabeu què va passar? Les branques s’ompliren de boniques flors blanques rosàcies.

Mengem ametles tot l’any!

4 de gener