Conforme anem fent anys, els costums diaris van canviant i estic d’acord amb un bon amic del poble del costat quan li dic bon dia a rompre el dia, via whatsapp, i l’envie una foto del seu poble i ell, amb lleganyes als ulls (imagine jo), em contesta:



-Xe, Josep, pareix mentida. Qui t’ha vist i qui el veu, has passat “d’alçar carrers a posar carrers” (alçar carrers, l’últim en acabar la festa i anar a dormir; posar carrers, quan un és matiner).

Anem al que anem, aquests dies de passejar a rompre el dia, he vist un arbre “marginal” i m’ha vingut al cap qui deguera plantar la primera de totes. Sí, perquè “ella” és femení i el seu fruit moltes vegades el vegem relacionat amb temes de fecunditat i fertilitat.

Estic parlant de la figuera (ficus carica).

Però abans, una historieta de moriscs (cristians nous) i cristians vells. Meitat segle XVI, uns quants anys abans de la seua expulsió (1609), en un poble on conviuen llauradors de les dues cultures i religions. Tots ells viuen d’il·lusions i esperances. Arriba la mort d’un d’ells i deixa escrit en el seu testament “...la meua il·lusió és deixar la figuera verdal que estima a tots, al seu poble i la vall, sense cap distinció religiosa, per a què tots puguen collir i menjar de les seues figues...”. Aquell llaurador va donar per amor d’Al·là o de Déu, al poble en general, la seua figuera. Sempre s’ha dit que els principals conreus dels moriscos eren d’horta, però en les zones de secà, no tenim que oblidar la seua aportació en el cultiu de garrofers, oliveres, ametlers i figueres. Arbres del secà valencià. Figues verdaletes, negres, napolitanes, martinenques, gironetes, de la gota de la mel o blanquetes, les millors per a fer-les seques, junt a les verdals. Sense oblidar-mos de les més primerenques : les bacores. “Per Sant Joan bacores, veres o madures, segures”. Paraula que sembla ve de l’arab “albacor” (primerenca). 

Ara tot això és història i solament podem trobar figueres “marginals” que sobreviuen a les vores dels bancals, de les casetes per a regal dels seus veïns.

 

Busque en internet i em diu que agrícolament es multiplica per estaca o esqueix que és un fragment d'una planta separat de la seva progenitora amb una finalitat reproductiva. Poden tallar-se parts de la tija i posar-les a terra, per produir arrels. Jo crec que això al meu poble es diu empelt de peu, però no soc cap expert en la matèria (si alguns dels lectors ens ho puguera confirmar, li ho agrairia). Aquest empelt es fa en la lluna vella de març o també per Sant Joan  i s’eporga molt poc i sempre abans que traga la fulla.

És un arbre caducifoli que floreix a la primavera i és un arbre que pot viure en llocs ben difícils amb poca aigua. L’arbre desprèn un làtex blanc que irrita la pell si el toques amb les mans. Però, algú ha vist mai una flor de figuera? Segurament per molt que la busqueu no la trobareu. Són molt xicotetes i amagades i estan tancades dins d’un receptacle (la figa) que després serà el fruit. És un cas de “mutualisme obligat amb el seu pol·linitzador (la vespa) ”. 

Diuen i conten els majors que hi ha una figuera sagrada en Anuradhapura (Sri Lanka) i és l’esqueix/empelt més antic plantat per l’ésser humà del qual es té documentació escrita. La seua importància és vital per als budistes. S’anomena “Jaya Sri Maha Bodhi” i té dos-mil tres-cents anys.

Diuen i conten els majors que l’arbre era rodejat de torxes enceses per evitar que els elefants anaren a rascar-se a ella i pogueren tombar-la.

Diuen i conten els majors que Siddharta Gautama baix l’ombra d’eixa figuera va trobar la il·luminació. La clau de tot en aquesta vida és el patiment i el camí per eliminar-lo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog