L’estiuet de Sant Miquel s’ha avançat a aquest cap de setmana. Un cap de setmana ple de contrastos. Sí, perquè tinc amics que veuen el got mig ple i d’altres mig buit. Però això no ve ara al cas, ja parlarem del govern la setmana que ve...
Les i els festeres del Poble Dalt han fet una festeta (torrà) a la Plaça per celebrar aquest Sant i com no, el lloc d’encontre no era altre que “la barreta”. Picades de tot tipus fetes per les mares i “algun” pare (molt bones totes, clar que sí!), però jo em quede en una picadeta que està perdent-se...
La llavor d’aquest llobí  comestible és de color groguenc. Hi ha de flor blanca (salvatge) i no és comestible. Aquesta lleguminosa conté glúcids, lípids, proteïnes i alcaloides que li donen un gustet amargoset que desapareix quan es macerat en aigua amb sal (salmorra).
Recordeu de no confondre amb la “llobina (llobarro)” ni amb la cabra “llobina” (de pèl negre i blanc) 😉

Encara recorde quan “la ti Amparito” (Bar “Nostre”) ens enviava a Font Figuera per aquest llobí que tenia en remulla durant més de dotze hores que després el colava i el posava a bullir(sense sal) uns deu minuts  i passava per aigua freda. Coberts d’aigua (sense sal) i canviant l’aigua dues vegades al dia. Al cap de 15 dies, si ja no amargaven, els posava amb aigua (ara amb sal) i a menjar.
Ja sabeu de quin llegum parle? Bo vos deixe que...
“tinc encara el tramús a la boca” (persona molt innocent, serà per això que m’agraden tant?)

 22 de setembre de 2017


Hui entra la tardor o la primavera dhivern. Quan el calendari del temps es feia basant-se amb les tasques agrícoles, pareix ser que lany sacabava a setembre. Per lògica agrària : collites fruitals fetes i comença la sembra. El nom del mes en eusquera (irail) concorda amb la idea de final dany. Com les persones, cada any tenia el seu nom propi pres de la circumstància que lhavia determinat. La gent més vella, crec que tenien més memòria que nosaltres, es reunien i decidien el nom. Vos donaré algun exemple : el de la vinguda del francès (1808), el de la picor (1470), el de les set pluges, el de la riuada, el de la fam, etc.
Jo ja tinc arreplegada la renda (garrofes, ametles i feta la verema) i li vaig dir al meu tio que ens llaurara el bancal. Però la terra estava endurida per la ploguda i shan fet moltes gleves. Aquesta gleva no és la mateixa que quan estàs esperant que tots arriben en gleva (tots vénen a lhora).  O eren serfs de la gleva, la terra a la qual eren adscrits els serfs (vassalls del règim feudal)
 


 19 de setembre de 2017
Perdiuetes, perdiuetes. La perdiu roja, o simplement perdiu es distingeix per tenir vermells el bec i les cames. Vos ho conte perquè la fotografia que vaig fer ahir per la vesprada no ho podeu distingir. Diuen i conten que quan el fas major tornes a fer xiquillades i que ens tornem cabotes. Això mha passat a mi aquest cap de setmana. Després de dos dies duna pluja no massa intensa (uns 25 litres) em vaig encabotar en anar a arreplegar la dotzena dametlers que em faltaven. Plogut i banyat.
Vaig pensar : per què no has anat a buscar caragols?
No hi ha mal que per bé no vinga : no haguera pogut fer la foto de les perdius i haver descobert el seu cant : escotxegar o escotxinar.
La cultura popular interpreta el seu cant de manera humorística com per exemple :
que xic! Que xic! No en tinc sinó un xic!;
blat segat! Blat segat!.
Inclús fan diàleg i tot entre elles : - carall que et fot! Ací hi ha un caçador!; - com va vestit?; - mal vestit, mal vestit!; - fugim, fugim!.
Com que jo anava ben vestit (és broma : brut de fang i banyat) 😉  trobe que que van canviar el cant i deien : - ben vestit, ben vestit!; - fugim pas; risquem pas res!.
Si teniu apetit o com diuen al meu poble ganeta de lectura. Passeu per les biblioteques i demaneu Les perdiuetes de Mariló Sanz. Il·lustrat per Xavi Sellés i publicat per Caixa Ontinyent dins de la seus col·lecció Cadireta de Boga.
 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog