dimecres, 8 de febrer de 2017


si ho mirem en un plànol no està massa lluny : un pam i mig de distància. Si mirem l’altitud si que penses ...quina pujadeta hi ha.... perquè passes  d’uns 120 m. del nivell del mar a quasi 700 m. en eixe pam i mig; però, val la pena, i més si després de tot l’esforç acabes roig com una tomaca de la llar, del vi, i del bon menjar.
            Eixe va ser el recorregut que el passat diumenge vam fer una colla d’alcoians i albaidins. Entre toponímia llatina ....”lloc de fontetes”... i d’altra que no necessàriament és un castellanisme, de tan general com és a les nostres comarques (possible pervivència mossàrab,?), l’únic clar que tinc que és una ... “depressió en la carena d'una serralada, sovint utilitzat per a transitar d'un vessant a l'altra”... en aquest cas del terme municipal  anomenat“lloc de coves”.
            El primer és un lloc idíl·lic per passejar, relaxar-te i veure com el temps passa més espaiet, com un rellotge d’arena més que un watch.
            El diumenge pel matí, el lloc estava de gom a gom de gent perquè hi ha molta gent solidària i d’altra gent molt voluntària que fan la vida més corporativa, senzilla i dolça. En llatí vol dir “lloc de fontetes”. Ja parle d’ell en el blog “pilota fulles de paper” quan fa 3 anys els ho ensenyava a “uns morquers i cardaors”: http://josepmoll.blogspot.com.es/search/label/Fontilles
la Espasa (enciclopèdia) ja fa referència l’any 1924 (mireu fotografia) parlant de la seus història recent (1909).
            L’arribada al segon lloc en duu a escorcollar la seua toponímia en els diccionaris alcover-moll, el traductor salt, ferrer pastor,etc. i ho tradueixen com a “coll
            També he parlat sobre ell (mireu foto del diumenge) en:  http://josepmoll.blogspot.com.es/search/label/collao i  http://josepmoll.blogspot.com.es/search/label/collao
(fa set anys d’aquest segon escrit i qui ho diria. Després diuen que no hi ha canvi climàtic)
29 de novembre de 2016 
  tinc una “amiga” en les xarxes socials 2.0 (facebook) que l’altre dia al canviar de perfil i fotografia em va dir “estàs com un tap”. Vaja per davant que eixa “amiga” és ma tia en la vida real. Paraula i expressió que una vegada acabat el treball diari ha fet que agafara els diccionaris de la biblioteca (el de frases fetes i l’alcover-moll) i buscara el seu significat.

Tap, té moltes definicions com : 1.- peça de suro, fusta, vidre, metall,etc. que s’adapta a la boca d’un recipient i intercepta la comunicació del seu contingut amb l’exterior; 2.- substància que obstrueix (secreció pastosa, terra dura o nuvolada horitzontal); 3.- obstacle i inconvenient; 4.- persona xicoteta i gruixuda.
A les quals li podem afegir 3 frases fetes : 1.- “ser tap i carabassa”, que vol dir no deixar-se mai, és a dir, inseparables; 2.- “ser un tap de barral o bassa”, persona baixeta; 3.- “no ser bo ni per a tap d’escopeta”, ser inútil.
El dubte em sorgeix quan la meua “amiga” em diu eixa frase, en quina de totes estaria pensant? què digueu?
30 de novembre de 2016
continuant amb l’anterior escrit sobre frases fetes i sense voler ofendre a ningú, tot el contrari, crec que en les xarxes socials 2.0 “hi ha roba estesa”.
Jajaja, hahaha, ;-)
val és broma!
Aquesta frase l’escoltava quan jo era un nano i inclús, l’altre dia, quan els nostres fills eren menuts i els nostres majors tenien certes converses tabús. Si no m’enganye vol dir que quan parles de temes prohibitius (política), escabrosos (morts), sexuals (ací penseu el que vullgueu) hi havia pel teu costat orelles “innocents” que no tenien que escoltar la conversa dels majors.
Vos pregunte, cregueu que “hi ha moros a la costa també voldrà dir el mateix ?
puix trobe que en el món del 2.0 : Sí!
Però en aquesta frase ja no són infants en la conversa, si no persones adultes i/o testimonis que no convenen; el quals fan com si treballaren i estan parant l’orella (recomana precaució i cautela).
Aquesta frase té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir de distància a distància al llarg de tota la costa torres cegues, a les quals es pujava amb una escala de corda que després es recollia. Són les anomenades torres de guaita. Des d'elles es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades
Vinga gaudiu del cap de setmana que per alguns serà llarguet amb ponts i aqüeductes pel mig i per a altres d’exàmens i treball.
2 de desembre de 2016
 Tinc el ventre destrempat per menjar massa dolços i hi vaig de cos. Però, la veritat, no volia parlar-vos de la meua salut nadalenca, tot el contrari, d’una “parauleta” que ahir mateix em va dir un home del poble pegant una passejada pel poble dels meus pares i vol dir el mateix que com tinc la panxa. Les plogudes dels darrers dies ha fet que caigueren molts de marges de pedra i es feren moltes “solsides”. Eixes solsides es produeixen perquè la terra i les pedres s’esllavissen(=desmoronar) cap avall, és a dir, ho empenyen (=desprender) tot, deixant sortir allò que conté. L’home em va dir : “el camí estava tallat perquè s’ha escagassat tot el marge”. Ahi ho deixe!!

Estic parlant de “escagassar” (= rebentar)
27 de desembre de 2016
 En aquests moments tinc la boca tancada.  Els estudiants estan aplicats i ningú parla. Hi ha silenci en la biblioteca. Comence a escriure aquestes lletres perquè pense que la paraula és de tots i totes, és a dir, és un patrimoni universal. Tant l’oral com l’escrita. La pintada en les parets (cova prehistòrica, jeroglífics egipcis, grafits actuals), la de paper (o pergamí), com la de la pantalla (mòbils/tablets/ordinadors). Corren temps de negar-la, i per tant, sincerament, crec que se’ns nega el dret a existir, a ser o reivindicar-se. Es dona prioritat a la força bruta en detriment de la raó. Continue pensant que som il·lusos creient que amb els progressos tecnològics l’ésser humà avança, fins que la societat no siga conscient del perill que ens envolta, no tenim cap mena de futur i ja estem a la recta final de la segona dècada del segle XXI. Estem en guaret? o fem poc guaret? (guaret = barbecho) : 1. camp llaurat i sense sembrar; 2. llaurar a poca fondària. I acabe amb les lletres de la cançó que cantaven els nostres iaios ...”per a llaurar terra nova / no busques un matxo vell, / per molt que apretes la rella / no podràs fer bon guaret”...
12 de gener de 2017
 La meua filla menuda no se’n recordava de la neu. Feia anys que no l’havia vista al poble. Ahir va estar jugant amb ella a mà descoberta (sense guants) i va tornar a casa amb una sensació de dolor, picor i tota espantada. Tenia les mans i els dits dels peus de color rogenc i inflats.

- Tranquil·la, li vaig dir, no passa res, és degut al fred i la humitat.
-  Saps com s’anomena popularment eixa lesió? “prunyó”, sí, com el fruit, perquè té l’aspecte d’una boleta roja.
 - I saps com es curen els prunyons? amb la flor del baladre.
Em fa una ganyota i crec que pensa “ ...mon pare està cada dia més tronat, però si és una flor d’estiu...”
Li conteste : això és la saviesa popular, quan ve el bon temps (estiu) no hi ha prunyons.
Respecte què estic “més tronat”, és farina d’altre costat, però em porta una idea/proposta que li faig saber:
- A veuràs que prompte et passa! Anem a dir-li a la mare de fer “bollos” per a dinar.
Els nostres majors quan nevava encenien un bon foc i posaven a calfar un perol amb aigua (4 gotets, dels de vi), oli (un raget d’oli acabadet de dur de l’almàssera) i sal( un pessic al gust) a bullir.  Quan bullia ho apartaven del foc i tiraven farina (4 gotets de dacsa, perquè farina de blat era cara i no tots tenien “xavos” per comprar-la), ho removien fins que la mescla es desprenga de les parets del perol. Es treia la mescla i es posaven a pastar-la intentant no cremar-se perquè encara bullia. Això li deien “massa escaldada”. Després es feien boletes de massa rodona i s’aplanaven. Al foc es posava una torradora o paella calenta amb un raget d’oli i es torraven fins que estigueren dauradets pels dos costats. Finalment els farcien de salats (anxoves, moixama), ou bullit ratllat i all-i-oli.
Ho remataven amb un traguet ben llarg de vi de la bóta del racó del iaio. Per cert, la paraula “bóta” amb accent diacrític (recipient destinat a contindre líquids) per diferenciar de la bota de goma que portes (calçat).
Pensat i fet!! quin dinarot ens hem fet!!
Un timonet acompanyat d’un herberet i a treballar amb les galtes i orelles roges. 
19 de gener de 2017
 "Sense res que dir

el silenci em parla
allà on vaja"
Fa uns quants dies que no publique res, “ni en el feisbuc ni en guaxap”.
Què voleu que us diga??!!
quietud, pau i un haiku meu
(poesia oriental: budisme zen japonés, unió home amb el cosmos:


vivim allunyats de la realitat, désset síl·labes en 3 versos de 5,7,5), sutres (ensenyances espirituals de l’antiga Índia), 
3 de febrer de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada