la frase comentada, arran d’una fotografia dels anys 60, va portar mocador 13 mesos  fa que hui parle del dol. El dol és l'expressió mitjanament formalitzada de respondre a la mort, és a dir, la mostra externa dels sentiments de pena i dolor davant la defunció d'un ser volgut. En els països occidentals, això inclou els enterraments, les  esqueles i roba de dol, entre altres. El costum de portar roba negra sense adorns en senyal de dol es remunta almenys a l'Imperi Romà, quan la toga pulla feta de llana de color fosc es vestia durant els períodes de dol. Durant l'Edat Mitja i el Renaixement, les robes pròpies del dol es portaven per pèrdues personals i generals:  un exemple, després de la matança d’hugonots (dia de San Bartolomé) a França, la regina Isabel I d'Anglaterra i la seua cort va vestir de dol rigorós per a rebre a l'ambaixador francès. El color del dol més rigorós entre les reines europees medievals era el blanc en lloc del negre. Era costum entre les reines de França vestir el deuil blanc o ‘dol blanc’. Aquesta tradició va sobreviure a Espanya fins a finals del segle XVI i va anar de nou posada en pràctica per la reina (espanyola de naixement) Fabiola de Bèlgica en el funeral del rei Balduí I de Bèlgica. 
En algunes cultures està regulat el temps de dol, que es pot acompanyar de rituals especials, per exemple vestir roba de color negre durant els mesos posteriors a una mort a la família. Les dones de dol i les vídues portaven barret i vel negres. En les zones rurals de Portugal, les vídues vesteixen de negre la resta de les seves vides. Els membres immediats de la família del difunt vesteixen de negre durant un període de temps més ampli que la resta.
La roba de dol s'ha tornat menys habitual des de finals del segle XX. S'està de dol vestint roba sòbria i semiformal, especialment en el funeral i entre els familiars i amics més propers del difunt. Així, els homes solen vestir vestit i corbata foscos, i les dones poden portar vestits llargs i foscos. El braçalet se segueix usant principalment entre irlandesos, alemanys, austríacs i altres comunitats catòliques del centre i nord d'Europa. Alguns costums moderns han evolucionat, com per exemple l'ús d'ulleres de sol per a ocultar els ulls plorosos.
Però es conserven dites com : 1.- “dur dol, portar dol”: anar vestit de negre en senyal d’aflicció per la mort; 2.- “deixar el dol” : el contrari; 2.- “fer dol” : anar a casa del difunt per manifestar el condol de la seua mort;
i refranys : “ dol de dona morta, només dura fins la porta”, “dol per oncle o tia, una nit i un dia; i si no et deixa res, un dia només”, “no et rigues del meu dol, que quan el meu serà vell, el teu serà nou”, “dol amb pa, és bo de passar” i acabe “ cadascú plora el seu dol a la llum del seu cresol”