final d’un trajecte : després de 183 nº i amb més de 23 anys en el món bibliotecari, deixa de publicar-se la revista “Educació y Biblioteca” : una illa de paper en una mar digital. Una revista, primer, mensual i després bimestral, publicada per Tilde, a la qual, la Biblioteca d’Albaida es va subscriure l’any 1993 quan la revista valia 550 pts. (3,30 €) i anava pel nº 38. Aquest darrer número costa 11,30 €. La raó : en el context de la crisi econòmica actual és un projecte insostenible. Em ve a la memòria a Miguel Hernàndez (li hem fet una exposició a la biblio fins gener) quan diu “!cuanto penar para morirse uno!”. Ha estat una història de moltes lectures i estudis que han ajudat molt a la petites biblioteques, com la nostra, alhora de buscar novetats, dossiers, il·lustracions, convocatòries, iniciatives i activitats. Amb la seua marxa ens deixa un poc orfes de projectes, solucions i idees. L’edició digital i els nous dispositius de lectura, junt l’amanida crisi, han provocat que models no sostenibles de format i edicions curades impreses puguen continuar caminant. Aquestes revistes de divulgació amb una funció informativa i formativa (enfocada a biblioteques escolars i públiques), en la meua modesta opinió, les crec necessàries igual o més que les científiques en disciplines on el caràcter tècnic es important (p.e. biblioteques). En resum, els articles d’aquesta revista representen la història de les biblioteques en el nostre país (hemeroteques i historiografia bibliotecària)
Claudine “la Clodin de R. Berenguer”. D.E.P. V.O. en valencià. V.S. en francés. * he usat el traductor neuronal de Softcatalà. és un traductor automàtic entre el valencia i diverses llengües. Tingueu present que els resultats d’una traducció automàtica no són mai completament fiables i requereixen sempre una revisió experta que per suposat no és la meua. Ho sent. El temps passa inexorablement. Pareix l’altre dia quan el meu pare ens deia que saber un tercer idioma era molt important. Sí, el meu pare era un home avançat al seu temps. Veníem de Sòria (finals anys 60) i parlàvem castellà. Ens quedàrem a viure a Ador (i Palma) i allí ens ensenyàrem el valencià parlat del carrer i l’escrit de l’escola (finals dels anys 70). Sí, a l’escola unida de Palma i Ador, dos pobles i una escola, la futura “La Murtera” amb eixa escultura de pedra partida pel barranc. Estareu preguntant-se: i quin era el terce...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada