L'arxiu i la biblioteca tenen les portes tancades al públic des de fa 50 dies. Exactament des del passat 13 de març, però nosaltres continuem fent treball presencial. Serveis mínims municipals diuen que es diu. A dos metres de distància i separats per una mampara de metacrilat de 1 x 0,70 m. estic conversant (be, ho confese, estem xafardejant)  amb els meus companys (i amics) de treball José Luis (recepció) i Javi (agutzil).

De colp i volta, José Luis em mira als ulls i em “punxa amb la mirada”  : “Xe, Josep, vinga, escriu alguna coseta sobre aquesta pandèmia”. Fa un mes que no escric res de res perquè estic en “modopausa o modoavión”. Estic i soc un poc reticent a escriure sobre una epidèmia que encara estem vivint i sofrint perquè no puc ser gens objectiu i tampoc se el que pot passar demà. Com sempre em xafaré els dits (sols la punteta).

Intentar crear un món millor, més just i humà pot començar amb una senzilla pregunta:

i si...?

Molts pensaran que és una utopia. El que tinc clar d’aquesta pandèmia és que “la vida ens va a canviar”, inclús suposant que d’ací un any o any i mig tornem “a la suposada normalitat” perquè ja hi haga una vacuna. Sincerament crec que qualsevol catàstrofe deu ser una oportunitat per canviar. Tenim que fer totes i tots una reflexió en comú (col·lectiva) per anar a millor. També se que anem a tindre patiments i perdudes perquè NINGÚ estava preparat per aquesta pandèmia. Ens ha pillat amb el cul a l’aire. Com totes les coses, hi haurà un abans i un després, tant a nivell particular com col·lectiu. Però, uns canvis seran per a bé i d’altres més per a mal. Un exemple, la situació de la Primera Guerra Mundial. Jo soc major, però no la vaig viure. Diuen i conten que tampoc se l’esperava ningú. La gent tenia altres plans per a eixe estiu (juliol del 14 del segle passat) : anar a la platja. Mireu que escrivia en  juliol de 1918 l’escriptor Stefan Zweig “ la majoria de la societat, viu aquesta situació amb curiositat, amb tristesa, amb fastig, amb ganes d'eixir al carrer, perquè això és un desafiament".

En les darreres setmanes en les que estem confinats, estem veient com la tecnologia ens pot ajudar amb el dia a dia (teletreball) i que necessitem invertir més en sanitat i educació pública, en investigació i ciència.

Sabeu també que m’ha cridat l’atenció en aquests dies de camí al treball on no veus a ningú?

ELS CARTELLS que els comerços han penjat en les seues persianes, portes o aparadors. Són molt curiosos.

Uns escrits a mà, d’altres amb l’ordinador, grans i menuts, llargs i curts, uns que des del dia 13 no s’han canviat, d’altres que s’han renovat i actualitzat, etc. També hi ha cartells que intenten explicar els motius o raons del tancament “tancat per descans”, “vacances per coronavirus”, “tancant per circumstàncies de tots conegudes”, “tancat per responsabilitat i cautela”, “tancat per protocol de seguretat”, y responsabilidad", o "por activación del protocolo de seguridad", “cerrado por temos al contagio”, “cerrado por tu salud y la de todos”.

D’altres curiosos per les errades involuntàries com “cerrado por COVIC-19” o l’ordre de la frase alterat “ cerrado por alarma de estado”.

D’altres que parlen del temps que el seu negoci estarà tancat als clients, “ cerrado de momento hasta que abramos”, o que han tatxat la data de reobertura, “cerrado mínimo dos semanas”.

Però la majoria de cartells parlen de temporalitat, “tancat temporalment”, “tancat fins que passe tot”, “tancat fins nou avís”. Inclús hi ha gent que no vol xafar-se els dits (com me’ls xafe jo), “cerrado de momento hasta que abramos”, “tancat fins....ni idea”.

La majoria de cartells són curts en paraules com podeu comprovar en els exemples que us he posat, entre 3 i 10 paraules.  Però hi ha negocis que empren un full sencer per intentar explicar el motiu del tancament “....que durante más de 130 años ha estado abierta de forma ininterrumpida y que ni una Guerra Civil, ni dos Guerras Mundiales, ni ninguna crisis econòmica ni sanitaria había causado el cese temporal, algo que ahora nos resulta triste...” (no he contat les paraules perquè m’he perdut, però jo diria que hi ha més de 100).

Cuideu-se!