pilota de fulls de paper

 Entre camins i esports valencians provinents de l’època medieval. Anem descobrint nous indrets. Resulta que les darreres plogudes ha fet que molts ponts no estiguen en condicions de passar per ells i la passejada ens obliga a canviar la ruta descobrint, el GR -160 (Gran Recorregut) o “Camino del Cid” (comença a Burgos i acaba a Alacant) al seu pas pel terme d’Albaida (Etapa 4ª, Xàtiva-Ontinyent); i, per altre costat, un “picadero” de coloms esportius. “Els picaderos ” són espais situats en un bancal amb arbres i fora dels pobles. Normalment, cada 2 o 3 camades d’arbres hi ha tota una línia de volades separades un parell de metres. Són llocs ben condicionats per tal de preparar els coloms amb la finalitat que s’aconsegueisquen els millors resultats en la búsqueda de la coloma. Ací també es fan els encreuaments entre coloms i colomes que, pel seu historial familiar, tenen més possibilitats d’acomplir millor la seua tasca. Normalment, els exemplars ensenyats en aquests l...

Després de les darreres plogudes, val la pena passejar pels nostres camins i sendes i gaudir dels olors de la terra i dels paisatges. Dins d'eixe gaudiment visual i olfactiu hi ha apareix "un però" : l'abandonament de la majoria de les terres i per tant de les séquies, aljubs, assuts, basses i motes. En ve al record  els meus anys "d'orengo" quan als estius els homes les netejaven i nosaltres, la xicalla, les nits de lluna plena, caminaven per les vores de les séquies buscant granotes amb la lluna com única llum.  El lladruc de gossos fa que torne a la realitat. Una "mota" segons el diccionari és un cordó litoral dunar, però també pot ser el cavalló que limita lateralment el llit d'una séquia o es séquies paral·leles al llit d'un riu. Hui la passejada ha anat pels antics camins de Xàtiva-Cocentaina i Albaida-Carrícola entre masos i cases de llauradors : Serafina, Vidal, El Pansat i Les Clotes.  La casa i el molí de Les Clot...

Aquesta vegada no he fet cas al refrany i he caminat per una senda novella. Novella per a un foraster com soc jo, però vella per als del poble perqué m'he endinsant pel terme entre horts del segle XXI i hortes medievals per descobrir l'arquitectura hidràulica i fotovoltaica rural. De vegada en vegada, hi ha que deixar les sendes velles. En la passejada he descobert camins que són culs de sac (sense eixida) i el pas del temps amb les antigues conduccions d'aigua com pot ser una séquia i un aqüeducte de 3 arcs de mig punt construits amb pedra calcària per fer córrer l'aigua des de la fonteta del barranc fins els bancals per poder regar les antigues hortes islàmiques. El regadiu valencià és una herència cultural i social que devem restaurar i conservar.  Les altres sendes novelles m'han fet veure l'arquitectura rural del segle XXI. Bancals a goteig amb una bassa de reg destinada a emmagatzemar 220.000 m3. d'aigua i l'aprofitament del sol per...

Divendres 13 de desembre, Santa Llúcia, ens hem despertat a trenc d’alba i és un dia ventós com podeu comprovar en el collage de la foto d’Albaida. “ Sol rogenc, vent de Ponent ” . Diuen i conten que la mare naturalesa ens envia en cada moment el que ens fa falta, però veient i comprovant el que estem fent els ésser humans amb el clima, ja no ho tinc tanc clar. Però bé, jo hui vos vull escriu   “A tronada passada” de : La paret del pantà, una truita sense ous i l’alçapiu 1)Mirant el vídeo de la presa d'Isber del dia 4 desembre (xarxes socials, premsa) m’ha vingut al cap una idea un poc descabellada : la memòria és com una presa/embassament/pantà d'aigua. Li dona vida al nostre esperit, el rega. Però igual que la presa/embassament/pantà, necessita de forats (sobreeixidors) per buidar-se perquè si rebenta o se'n ix per dalt desfà tot el que es troba per davant. I per altra part, una vegada buida (la presa i la memòria) es queda seca. Ens resulta difícil de c...

Desembre é s un mes de nost à lgies ( bar i retrateria ).   1) Te ’ n recordes que un dia vam parlar dels bars al poble?   Estic llegint una not í cia on ens diu que des de 2010, a Espanya, tots els anys, tanquen una mitja de dos mil cinc-cents bars. Ja quasi no queden bars com els d ’ abans. S ó n una esp è cie en extinci ó com les tendes de barri, les llibreries,... Eixos bars de tota la vida, eterns, immutables, fora de llocs c è ntrics on sorgia l ’ amistat amb els amos i cambrers. El lloc de les cr ò niques humils de la nostra vida on s ’ ajuntava un bon grapat de gent a l ’ hora del vermut. Punts de germanor. “ bares, qu é lugares tan gratos para conversar, no hay como el calor en un bar ” lletra de la can çó “ Al calor del amor en un bar ” del grup musical Gabinete Caligari (1986). Els motius pels quan tanquen? Molts i distints que no vaig a enumerar-te.   Per nost à lgia i curiositat, els amics (divendres picaeta) hem intentar fer-te una llista (de ...

Quanta raó tenia aquell vell mestre que en l'escola ens deia una frase que no acabaves d'entendre: "no hay mal que por bien no venga". Eixe optimisme ara l'aplique al dia a dia. Resulta que des de fa un mes i mig que els diumenges, al poble, els que som lectors de la premsa escrita, estem de dol. A mi encara m'agrada embrutar-me els dits de tinta negra passant les fulles del diari, agafar el llapis per a intentar fer l'encreuat, el sudoku i endevinar el jeroglífic. Però ens hem quedat sense cap punt de venda de premsa. Vaig decidir d'anar caminant al poble del costat amb el gos.  No tinc watch, ni gps, ni maps i m'oriente per l'olfacte del gos i la silueta del Benicadell. Però resulta que hui les boires i els núvols m'han confós i no he trobat el poble del costat. Per camins i sendes he vist passar el tren, he ensopegat amb "les fontanelles" del poble i escoltat el soroll de l'aigua del riu Albaida. 

La vida roda, roda. La gent sap que si una data cau en un dia de la setmana, la mateixa data el proper any serà l’endemà. Això és perquè un any té 52 setmanes i un dia (si és bixest, serà despús-demà). Aleshores, per saber quin dia de la setmana cau una data tindrem que tirar mà a fórmules matemàtiques, però per això tenim els calendaris perpetus que ens marquen el dia de la setmana de qualsevol data. Quan no hi havia calculadores electròniques, un matemàtic francés (E.Lucas) va inventar uns reglets de fusta per fer divisions (quocients i residus), els quals va adaptar per construir un calendari perpetu. Hui en dia calcular el dia de la setmana de qualsevol data no té dificultats (ordinadors, internet). Però estic quasi segur que molt poca gent sap que l’any 2019 i el 1935 coincideixen els dies de la setmana i del mes (també el 1991 i 1963). Mireu i observeu el material ephemera (document   efímer) de la fotografia (fulla calendari). Quin dia de la setmana és hui 4 d’octubr...

“ el rebesavi de l ’ hamburguesa ” va ser dut a les nostres terres, al menys, aix ò diuen els experts, pels repobladors genovesos (italians) que arribaren a la Safor pel segle XVII junt als mallorquins (expulsi ó morisca de 1609) i havien fet nit a C ò rsega on menjaren “ figatellu ” (aix ò no est à comprovat). Estic parlant del figatell. Producte alimentari desconegut per a molts/es. Com porte amb mi el catret de la iaia i una llibreta i un llapis, vaig a posar-me a l ’ ombra de la figuera per poder seure i escriure quatre cosetes perqu è l ’ estiuet de Sant Miquel casca de valent: “ El figatell ” é s un embotit fresc elaborat amb magre i fetge del porc. A la barreja se li afegeix julivert, pebre negre i roig, clau i sal formant una esp è cie de mandonguilla grossa. La mescla s ’ embolica amb “ la mantellina o randa ” de porc. Es pot menjar fregit o a la planxa. Menjar t í pic en moltes comarques com la Safor, les Marines o la Vall d ’ Albaida. Els aragonesos tenen...