pilota de fulls de paper

Des de la llunyania insípida del teclat d'un telèfon mòbil li pregunte a dos amics savis si l'arbre de la fotografia és un xop, per la soca llisa i de color gris, però els dos em diuen que, a colp d'ull, sembla un llidoner perquè té una copa rodona i ampla. Els curs escolar començava a finals setembre i els més espavilats ja tenien la bossa de l'escola a punt. Però no sols de llibres i llibretes; també un estoig amb goma d'esborrar, llapissera, un canut (un bolígraf marca "bic" de cristall buit) i una bosseta de paper d'estrassa plena de pinyols de llidó. Era la batalla de les pinyolades. Quasi sempre començava des dels pupitres del final de la classe fins que la mestra o el mestre ens pillava i ens castigava agenollats i de cara a la paret amb els braços en creu i un llibre a cada palma de la mà.  El llidoner ( o lledoner) és un arbre que es pot fer molt gran i és oriünd de la Mediterrània. Sol ser un arbre aïllat (no forma bosc) i actualment el podem...

Tinc vertigen. Més del que em pensava. Vertigen a eixa sensació d'inseguretat i de por de caure de dalt a baix de l’escala per l’alçaria de les prestatgeries que guarden llibres que ningú ha obert en 30 anys. Tinc vertigen al pas inexorable del temps perquè la mina del llapis no era tan resistent com creiem. El temps està esborrant les lletres que amb dolçor, gran esforç i superació escrivia l’auxiliar de la biblioteca. Estic repassant amb un retolador negre permanent les signatures de les caixes per a què el temps no esborre i oblide la feina feta en una sala d’un dipòsit d’una biblioteca pública qualsevol. El temps és el mitjà impalpable i intocable que fa desaparèixer la tasca escrita i que esborra de les nostres memòries les petjades deixades. Un treball fet amb estima de conservació del fons bibliogràfic de la biblioteca i que no volem que el pas del temps esborre dels nostres records. Perquè recordar és estimar.   Petit Homenatge a una Dona Anònima amb discapacitat (M...

 Recordar per no oblidar. Entra l ’ agutzil inter í (Javi) a la biblioteca i em diu : -Josep, ja tens la llic è ncia d ’ obra que t ’ han demanat a urbanisme? É s la del barri dels “ Mosquitos ” . El barri on jo em vaig criar. -Estic buscant-la en la base de dades. Ara mateix t é la done. Per cert, saps qu è ? -Dis-me, Josep. -Fa uns trenta anys, havia acabat d ’ aprovar les oposicions i buscava on pis per llogar per a vindre a viure a Albaida. No trobava res que s ’ adaptara a les meues condicions de noven çà (acabat de casar) i, per suposat, que la butxaca d ’ un treballador puguera pagar. Pocs i cars, tot hi ha que dir-ho en aquella è poca. Tenia un vist al poble d ’ Agullent i un altre, mig aparaulat, a Atzeneta quan un mat í va baixar el regidor de participaci ó ciutadana i serveis socials el Sr. Yago (Vicent, q.e.d.) i hem diu: -Josep, t ’ he trobat un piset que t é vint anys en una finca sense ascensor. É s un quart i est à   al costat de la tenda d ’ ...