Un dels records que tinc de la meua infantesa é s la d ’ acompanyar al pare a l ’ hort i al bancal a “ fer tracte ” , a intentar vendre la taronja, les ametles, la fruita o el ra ï m. En el bancal, el “ corredor ” i l ’ amo arribaven als acords pertinents que permetrien la recollida de la preuada fruita. Depenent dels anys, de les circumst à ncies del mercat o de les condicions de la mercaderia, unes vegades la collita es contractava “ a ull ” ; d ’ altres, “ a pes ” ; hi havia voltes que s ’ acordava nom é s una “ primera passada ” , mentre que d ’ altres es collia, per exemple la taronja, deixant “ l ’ arbre net ” . Aquest pacte verbal entre comprador i venedor era com una escriptura feta davant el notari. Era un tracte i ja no calia res m é s. “ qu è em dones? ” , “ quant vols? ” , “ home, te n ’ has passat ” , “ afegeix-ne un poc i é s teu ” , “ tracte fet ” . I el tracte quedava tancat. Un inc í s abans de continuar, en totes les cases, sempre hi hav
